Lliure

Estavem junts, sentats a la vora de la mar, escoltant el soroll de les ones. I mentre recordàvem la nostra infantesa em va ensenyar una fotografia. Hi havien tres xiquets, en una classe i un d’ells estava mirant el rellotge i em va dir:

-          A què et recorda aixó?

-          A nosaltres, quan erem xiquets i també miràvem desesperadament l’hora per anar-nos a casa.

-          Com passa el temps, eh! – em va dir

I de sobte em van inundar múltiples records de la meua infantesa. Els jocs, els amics, els estius en la platja... Com passa el temps i què fàcil és oblidar els vells costums, oblidar els vells amics...

     - Tinc una cosa a fer - em va dir i es va anar ràpidament sense donar-me temps tan sols a preguntar-li a on anava. Al cap de dos hores em va cridar i em va dir que aquella foto li havia portat molts records, que sentia que havia perdut moltes coses i necessitava recuperar el temps perdut. No vaig saber res més d'ell fins que al cap d'un any va arribar a les meues oïdes que anava viatjant de país en país, visitant cada racó, provant tota la gastronomia del lloc. Em van dir que en cada lloc deixava la seua empremta, encara que oculta perquè ningú notara la seua presència.

  Sempre es va caracteritzar per ser una persona fora del comú, però aquest acte em va paréixer meravellós. Almenys, ara, podia sentir-se lliure i fer el que volguera, i jo estava feliç per saber que havia aconseguit el que volia. Encara que haguérem passat tants anys separats, era el meu millor amic, havíem passat tantes coses junts... I ara li trobava a faltar, no sàbia que feia ni on estava. Quan se’n va anar es va desfer del mòbil, no volia sentir que res li lligava al seu lloc d'origen. Passat el temps, quan jo em trobava a Praga per un viatge de negocis, vaig observar en un mur del pont Carlos, que travessa el riu Moldava, una inscripció que deia: "Vages on vages, recorda dos coses molt importants: mai has de deixar de sentir-te lliure però sobretot recorda't dels que et volen, que vetlen per tu a cada moment”. Vaig somriure, sabia que això era cosa seua i vaig sentir que per molt lluny que estiguera seguia prop de mi a cada moment.

Lorena Cornago Tarín

IES Districte Marítim