MARTA PEIRÓ

Marta Peiró sempre havia sigut riallera, divertida, d’eixes amigues que t’alegren les vesprades dels diumenges menjant pipes al futbol per passar l’estona, d’eixes que val la pena conéixer. Sempre va ser així fins que va decidir casar-se. Amb només dihuit anys va i diu que està enamorada i que es casa.

- Tu estàs boja? Et trobes bé? Amb dihuit anys, com has de deixar perdre tota la vida? Tens el cap al lloc? Que t’han menjat el cervell? Segur que ha sigut eixa sogra teua que et té ben lligada...

- No estic boja, sols estic enamorada i no vull separar-me mai d’ell. Per això vull casar-me i viure amb ell. Com es nota que no has estat mai enamorada així, que creus que no hi ha res millor, que tot et fa riure, que qualsevol cosa que sents, veus o dius et recorda el teu estimat, eixa persona que voldries tindre cada segon al teu costat, que no canviaries per res del món, que és per l’únic que vius... segur que tu eixe sentiment no l’has tingut mai! I a més...

- A més què? Hi ha alguna cosa més que no ens has contat? Estàs pensant en alguna altra bogeria? Estàs prenyada?

- El que passa és que no voleu entendre’m. Vosaltres esteu ací clavades en els estudis, en tindre una carrera. I l’amor què? Què no és important? On l’heu deixat? A més saps què? Que no us necessite, que jo sola puc amb tot el que em ve damunt. Deixeu de marejar-me i, millor, no cal ni que vingau a la boda, que no em feu falta, sols voleu el meu mal, perquè si no esteu d’acord amb què em case és que no voleu la meua felicitat...

Així ens va deixar, amb un pam de nassos. Però no patiu, que va recapacitar. Ens volia massa com per a perdre’ns per un xic que coneixia de feia dos mesos... Era massa còmica la situació perquè fóra certa. Per algun motiu la Marta va trobar eixe cap que havia perdut i va tornar a la realitat.

ARANTXA GIMENO SÁNCHEZ. 1r Batx. B. IES Jaume II el Just