Vaig trobar Tomàs Pereda assegut en un banc, mirant al buit, com si el seu cos i la seua ment s’hagueren separat. Ni el vent de la tardor que bufava fort i tombava a terra nombroses fulles seques, ni el soroll dels xiquets que jugaven al parc pareixia que l’immutaven.
Tenia els ulls oberts però no mirava. Li dic que si vol passejar una estona i no em contesta. S’alça i mou com si anara sol. Caminem un al costat de l’altre amb un silenci de cementeri.
La vida ha sigut dura amb ell. Fa uns mesos se n’anà la Roser després de passar d’hospital en hospital. La seua companya de joc l’havia deixat, però el sofriment quedava amb ell.
Vaig suposar que no hauria menjat i el vaig convidar a prendre un cafè amb llet. Asseguts al bar, ens mirem. Crec que sóc l’única persona que han vist els seus ulls en dies.
Tomàs Pereda havia arribat a l’extrem de confondre’s amb un d’aquells mobles de la xicoteta cafeteria del barri on tantes vegades havíem anat.
Li dic que, si vol, ens podríem veure tots els dies a l’hora del desdejuni per a parlar i fer una partideta i sols em contesta amb un no quasi imperceptible.
Passada una estona ens alcem i trau de la butxaca una carta tancada de l’interior d’un sobre engroguit pel pas dels anys i em diu que si el puc guardar durant un temps.
Tomàs havia passat la seua vida com tants homes, del treball a casa i poc més, però açò havia estat la seua felicitat. Era senzill i dels que ben bé podíem anomenar “ bona persona” tanmateix el destí l’havia traït. Tants mobles, tantes finestres que havia obert al món!
Va passar el temps i no ens tornàrem a trobar. Un matí descobrí el sobre que havia guardat en aquella butxaca oblidada i sense pensar-ho, la meua mà curiosa el va obrir. La nota sols contenia una frase:
“Done gràcies per tot el que he tingut i per tot el que m‘espera.”
JÚLIA HUERTAS LLEDÓ 1r. Batxillerat B. IES Jaume II el Just
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.