Ramón Sampedro
Ramón Sampedro, el meu amic de la infància, va tindre un accident , el culpable? Jo. Fent el panoli amb la moto i per mostrar signes de la nostra homenia, Ramón hi va caure i de quina manera: es quedà paraplègic. Mare, he de contar-te un poc més sobre esta història- vaig dir-li- amb dèria d’abandonar el meu desassossec intern. No em preocupes, Ramón - em va dir atemorida.
Mira Marc- em digué un dia d’aquells que acotumava visitar-lo - estic en un llit ja fa 6 anys, estic cansat d’aquesta vida, camine sense rumb i no tinc cap esperança; en fi, ja n’estic tip. Necessite desconnectar-me d’aquest món- em digué quasi suplicant.
Prenguí una decisió davant de la seua demanda, només havia de fer una cosa, proporcionar-li un verí. Porta'm cianur potàssic, és l'única forma de poder morir tranquil•lament i en pau. Per favor, ajuda'm , sense tu no puc fer-ho. Això em va dir ell, mare, i només vaig veure la seua imatge de desesperació, de dolor, demanant ajuda... al principi no em feia la idea i l'únic que feia era intentar persuadir-lo però a poc a poc no vaig tindre una altra opció. És la meua voluntat , fes-ho Marc, em suplicà.
Li'l vaig proporcionar i després de dos anys …ja saps la veritat. Ara t’ho conte a tu, mare. Amb els ulls plorosos em diu : fores molt valent i només acomplires el seu desig. En nom del nostre Senyor. “Ego te absolvo a peccatis tuis in nomine Patris et Filii et Spiritus Sancti “ Amén, fill meu.
Rubén González. 1er B Batx.
Retrat d’un fracassat
Marc Dubon, anava vestit molt elegant, amb un abric de vellut negre i portava un Rolex. Amb ulls educats i amb seguretat es decidí a contar-me la causa que li havia portat a amassar tal fortuna. Respirà profundament. No sé si te’n recordaràs d’ell, Xavier, Xavier Penyat- em digué - doncs, l’altre dia vaig entrar a la seua habitació d’acord amb les ordres del criat que m’havia trucat eixa mateixa nit, dient que el senyor volia parlar amb mi urgentment. Vaig reconèixer la seua figura de milionari ja envellida pels anys, i el trobí immers en la lectura d’un llibre , que en apropar-me vaig descobrir que era la famosa història d’Oscar Wilde “El retrat de Dorian Gray”. En eixe moment Xavier va reparar en la meua presència i arrancà a plorar. Quan ja no li vessava cap llàgrima ,començà a parlar-me:
-Amic meu, ja no me’n queda molt de vida i m’agradaria que abans de morir saberes que la meua proximitat amb el somni etern, m’ha fet reflexionar molt. Llegint Wilde, veig que la meua vida és similar a la de Dorian Gray; com ell, vaig començar a menysprear el valor de les coses i seguint una vida hedonista ,el plaer i el poder es convertiren en l’únic important i, com al retrat, la meua ànima suportà el pes dels meus pecats, els quals no es veien al meu rostre egoista. Però ara comprenc que persones com tu sou les que heu estat sempre al meu costat i les que, com un llibre, perduren durant l’eternitat . En agraïment a la teua amistat , volia fer-te un present que de segur sabràs donar bona utilitat.
Seguint les seues indicacions, vaig trobar un cofre a la caixa fort darrere del quadre de Delacroix que Xavier havia adquirit a una subhasta a París. En veure el contingut, els meus ulls no donaven crèdit, una muntanya de monedes d’or lluïen a la llum dels ciris i junt a aquestes, una carta tancada. Quan vaig tornar la vista al llit de Xavier ,aquest ja no respirava, així que, després de cridar el criat vaig eixir de l’habitació i vaig obrir la carta.
-“L’èxit se’l dóna als forts, i els febles estan obligats al fracàs...”
Kevin Llamas Muñoz . 1er B Batx.
Una de pirates
Em diu, Johannes, que l`època en què va emigrar va ser una de les que recorda amb més nostàlgia per ser una de les més excitants de la seua vida, ja que el mitjà de transport que emprà per al seu periple va ser un vaixell . Jo sempre li dic que unir-se a una colla de pirates és poc ètic, però ell em respon : "Tu no saps el que és viure en la pobresa, enrotllar-se amb una banda de pirates és el mínim del que alguns farien per tal d’eixir de la misèria".
Ramón Sampedro, el meu amic de la infància, va tindre un accident , el culpable? Jo. Fent el panoli amb la moto i per mostrar signes de la nostra homenia, Ramón hi va caure i de quina manera: es quedà paraplègic. Mare, he de contar-te un poc més sobre esta història- vaig dir-li- amb dèria d’abandonar el meu desassossec intern. No em preocupes, Ramón - em va dir atemorida.
Mira Marc- em digué un dia d’aquells que acotumava visitar-lo - estic en un llit ja fa 6 anys, estic cansat d’aquesta vida, camine sense rumb i no tinc cap esperança; en fi, ja n’estic tip. Necessite desconnectar-me d’aquest món- em digué quasi suplicant.
Prenguí una decisió davant de la seua demanda, només havia de fer una cosa, proporcionar-li un verí. Porta'm cianur potàssic, és l'única forma de poder morir tranquil•lament i en pau. Per favor, ajuda'm , sense tu no puc fer-ho. Això em va dir ell, mare, i només vaig veure la seua imatge de desesperació, de dolor, demanant ajuda... al principi no em feia la idea i l'únic que feia era intentar persuadir-lo però a poc a poc no vaig tindre una altra opció. És la meua voluntat , fes-ho Marc, em suplicà.
Li'l vaig proporcionar i després de dos anys …ja saps la veritat. Ara t’ho conte a tu, mare. Amb els ulls plorosos em diu : fores molt valent i només acomplires el seu desig. En nom del nostre Senyor. “Ego te absolvo a peccatis tuis in nomine Patris et Filii et Spiritus Sancti “ Amén, fill meu.
Rubén González. 1er B Batx.
Retrat d’un fracassat
Marc Dubon, anava vestit molt elegant, amb un abric de vellut negre i portava un Rolex. Amb ulls educats i amb seguretat es decidí a contar-me la causa que li havia portat a amassar tal fortuna. Respirà profundament. No sé si te’n recordaràs d’ell, Xavier, Xavier Penyat- em digué - doncs, l’altre dia vaig entrar a la seua habitació d’acord amb les ordres del criat que m’havia trucat eixa mateixa nit, dient que el senyor volia parlar amb mi urgentment. Vaig reconèixer la seua figura de milionari ja envellida pels anys, i el trobí immers en la lectura d’un llibre , que en apropar-me vaig descobrir que era la famosa història d’Oscar Wilde “El retrat de Dorian Gray”. En eixe moment Xavier va reparar en la meua presència i arrancà a plorar. Quan ja no li vessava cap llàgrima ,començà a parlar-me:
-Amic meu, ja no me’n queda molt de vida i m’agradaria que abans de morir saberes que la meua proximitat amb el somni etern, m’ha fet reflexionar molt. Llegint Wilde, veig que la meua vida és similar a la de Dorian Gray; com ell, vaig començar a menysprear el valor de les coses i seguint una vida hedonista ,el plaer i el poder es convertiren en l’únic important i, com al retrat, la meua ànima suportà el pes dels meus pecats, els quals no es veien al meu rostre egoista. Però ara comprenc que persones com tu sou les que heu estat sempre al meu costat i les que, com un llibre, perduren durant l’eternitat . En agraïment a la teua amistat , volia fer-te un present que de segur sabràs donar bona utilitat.
Seguint les seues indicacions, vaig trobar un cofre a la caixa fort darrere del quadre de Delacroix que Xavier havia adquirit a una subhasta a París. En veure el contingut, els meus ulls no donaven crèdit, una muntanya de monedes d’or lluïen a la llum dels ciris i junt a aquestes, una carta tancada. Quan vaig tornar la vista al llit de Xavier ,aquest ja no respirava, així que, després de cridar el criat vaig eixir de l’habitació i vaig obrir la carta.
-“L’èxit se’l dóna als forts, i els febles estan obligats al fracàs...”
Kevin Llamas Muñoz . 1er B Batx.
Una de pirates
Em diu, Johannes, que l`època en què va emigrar va ser una de les que recorda amb més nostàlgia per ser una de les més excitants de la seua vida, ja que el mitjà de transport que emprà per al seu periple va ser un vaixell . Jo sempre li dic que unir-se a una colla de pirates és poc ètic, però ell em respon : "Tu no saps el que és viure en la pobresa, enrotllar-se amb una banda de pirates és el mínim del que alguns farien per tal d’eixir de la misèria".
-Senzillament –m’explica Johannes- passejant un dia pel port , em van oferir un treball. Necessitaven una persona que s’encarregara de fer tasques senzilles de manteniment o de vigilància del vaixell, i no em costà res decidir-me ja que veia l’oportunitat de deixar enrere una vida sense lligams. La meua intenció era de baixar-me en el primer país ric de parla anglesa però amb el temps em doní compte que la vida de pirata m’agradava més que la idea d'una vida estable.
Diu que. al principi ,la seua tasca no li era molt entretinguda: mantindre net el vaixell, comprovar les municions, comprovar si el nivell de combustible era correcte, mantindre en bon estat la llanxa que servia per a les incursions... Però quan van començar els actes delictius , la cosa es tornà interessant .Es quedava defenent el vaixell amb una metralladora antiaèria mentre la resta assaltava ports i robava mercaderies que, més tard, venien en altres països. Observava com cinc d’aquells intrèpids feien els abordatges muntats en una xicoteta llanxa però, això sí, armats amb unes AK-47 comprades a Rússia. Sempre els comparava- comentava- amb els de la pel•lícula Master and Commander, on tots els tripulants es llançaven cap al vaixell enemic a lluitar amb el major honor possible i en igualtat de condicions..
- ¿I per què t'ho vas deixar?-Li pregunte.
- Una vida estable no és tan roïna.
Alexandre Mas. 1er B Batx
A Canadà
Durant un instants, mentres mirava la pluja que queia, vaig recordar els moments de conversa que havia mantingut amb Erick,en els últims darrers quatre mesos Tot va començar el dia en què vam quedar en la cafeteria la Toscana, que sempre freqüentàvem.
-Hui, he rebut un nou pacient. S´anomena Sara, té 27 anys i acaben de detectar-li càncer de pàncrees. Li han donat 3 mesos de vida. És un dels casos mes difícils que he tingut.
Erick era un fantàstic psicòleg. Treballava a l´Hospital General en psicologia clínica. Per la manera com contà el cas , vaig adonar-me de com l´havia influït. Sentia un gran pes, perquè la seua ajuda podria determinar la qualitat dels últims mesos de vida de la pacient.
Durant la setmana, Erick es dedicà a estudiar a fons el cas. Rudolf, em deia excitat, he decidit enfocar el tractament de Sara tal com vam fer amb Julius. Te’n recordes quan el nostre millor amic, resolgué gaudir de la vida que li restava ?, ¡sis mesos només!, eh? Te’n recordes? I volgué acomplir els seus somnis i es rodejà de la seua familia? Sí, li respongué, però li ajudà molt la lectura de “ L’última lliçó”. Mira, Erick, tots anem a morir, pero veiem la mort lluny, sense adonar-nos que pot vindre en qualsevol moment. A la meua pacient li’n queden només tres i té l’oportunitat de traure una mirada positiva a la vida que li resta i de deixar les seues últimes paraules a la gent que estima.
Mesos més tard en una visita a Erick , m’acabà de contar el final.
- Sara, morí fa 27 dies a l´hospital, no pogueren fer res per salvar-la. Malgrat això, crec que vaig aconseguir- ho, Rudolf. Va estar tot el temps rodejada pels seus i setmanes abans viatjà a l’Àfrica.Encara tinc ,veus, la girafa que em dugué i que ara m’agradaria regalar-te a tu. Ara sóc jo, qui ha de realizar els somnis... Erick, em queden 2 mesos.
Torní a casa amb una girafa de fusta amb piques negres. Erick , supose, que aniria a altre lloc menys exòtic, tal volta a Canadà.
Neus Doménech. 1er B Batx.
Diu que. al principi ,la seua tasca no li era molt entretinguda: mantindre net el vaixell, comprovar les municions, comprovar si el nivell de combustible era correcte, mantindre en bon estat la llanxa que servia per a les incursions... Però quan van començar els actes delictius , la cosa es tornà interessant .Es quedava defenent el vaixell amb una metralladora antiaèria mentre la resta assaltava ports i robava mercaderies que, més tard, venien en altres països. Observava com cinc d’aquells intrèpids feien els abordatges muntats en una xicoteta llanxa però, això sí, armats amb unes AK-47 comprades a Rússia. Sempre els comparava- comentava- amb els de la pel•lícula Master and Commander, on tots els tripulants es llançaven cap al vaixell enemic a lluitar amb el major honor possible i en igualtat de condicions..
- ¿I per què t'ho vas deixar?-Li pregunte.
- Una vida estable no és tan roïna.
Alexandre Mas. 1er B Batx
A Canadà
Durant un instants, mentres mirava la pluja que queia, vaig recordar els moments de conversa que havia mantingut amb Erick,en els últims darrers quatre mesos Tot va començar el dia en què vam quedar en la cafeteria la Toscana, que sempre freqüentàvem.
-Hui, he rebut un nou pacient. S´anomena Sara, té 27 anys i acaben de detectar-li càncer de pàncrees. Li han donat 3 mesos de vida. És un dels casos mes difícils que he tingut.
Erick era un fantàstic psicòleg. Treballava a l´Hospital General en psicologia clínica. Per la manera com contà el cas , vaig adonar-me de com l´havia influït. Sentia un gran pes, perquè la seua ajuda podria determinar la qualitat dels últims mesos de vida de la pacient.
Durant la setmana, Erick es dedicà a estudiar a fons el cas. Rudolf, em deia excitat, he decidit enfocar el tractament de Sara tal com vam fer amb Julius. Te’n recordes quan el nostre millor amic, resolgué gaudir de la vida que li restava ?, ¡sis mesos només!, eh? Te’n recordes? I volgué acomplir els seus somnis i es rodejà de la seua familia? Sí, li respongué, però li ajudà molt la lectura de “ L’última lliçó”. Mira, Erick, tots anem a morir, pero veiem la mort lluny, sense adonar-nos que pot vindre en qualsevol moment. A la meua pacient li’n queden només tres i té l’oportunitat de traure una mirada positiva a la vida que li resta i de deixar les seues últimes paraules a la gent que estima.
Mesos més tard en una visita a Erick , m’acabà de contar el final.
- Sara, morí fa 27 dies a l´hospital, no pogueren fer res per salvar-la. Malgrat això, crec que vaig aconseguir- ho, Rudolf. Va estar tot el temps rodejada pels seus i setmanes abans viatjà a l’Àfrica.Encara tinc ,veus, la girafa que em dugué i que ara m’agradaria regalar-te a tu. Ara sóc jo, qui ha de realizar els somnis... Erick, em queden 2 mesos.
Torní a casa amb una girafa de fusta amb piques negres. Erick , supose, que aniria a altre lloc menys exòtic, tal volta a Canadà.
Neus Doménech. 1er B Batx.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.