Un dia d’ estiu de molta calor, Pere Buenavista em va contar el que li va succeir un dia en la carretera quan va creuar el carrer Buenavista. tota la seua vida la recordava com si fóra un somni en el qual existixes o no en qüestió d'uns minuts.
Tot va començar un dia d'estiu de 1993 en què Pere va estar tot el dia provant-se vestits per a la nit més especial, amb els seus amics i caps en el sopar d'empresa. La seua dona Maria va ser al final qui va posar el passador únic amb l'elecció del vestit blau turquesa.
Pere va començar a vestir-se quan es van fer les 9:30 de la nit. A les 10:00 va baixar de sa casa en direcció al bar 'El aguila' però de sobte un cotxe conduït per una banda d'adolescents alcohòlics va xocar contra ell, pare de dos fills i marit de Maria.
Això m’explicava Pere, -jo em vaig quedar en el sòl tirat i només veia un túnel fosc amb una llum blanca en l'infinit del món ,saps?.
En aquells moments a Pere se li va passar pel cap la seua frase 'La vida és un somni'.
Pero este no serà el meu final inesperat. En'arribar l'ambulància el van agafar de terra, els conductors suïcides es van pegar la fuga, i se'l van portar a l'hospital general la Fe.
Els metges van interrompre la mort, una mort que començava a tastar, i ara m’explicava per motivar-me al relat.
-Tots els dies done gràcies als metges, ells van aturar aquell malson, ells van interrompre la meua mort, te n’adones- insistia.
Però jo no vull trames, ni d’alegries ni de penes, no necessite narrar, necessite sentir, com un flaix.
Tot va començar un dia d'estiu de 1993 en què Pere va estar tot el dia provant-se vestits per a la nit més especial, amb els seus amics i caps en el sopar d'empresa. La seua dona Maria va ser al final qui va posar el passador únic amb l'elecció del vestit blau turquesa.
Pere va començar a vestir-se quan es van fer les 9:30 de la nit. A les 10:00 va baixar de sa casa en direcció al bar 'El aguila' però de sobte un cotxe conduït per una banda d'adolescents alcohòlics va xocar contra ell, pare de dos fills i marit de Maria.
Això m’explicava Pere, -jo em vaig quedar en el sòl tirat i només veia un túnel fosc amb una llum blanca en l'infinit del món ,saps?.
En aquells moments a Pere se li va passar pel cap la seua frase 'La vida és un somni'.
Pero este no serà el meu final inesperat. En'arribar l'ambulància el van agafar de terra, els conductors suïcides es van pegar la fuga, i se'l van portar a l'hospital general la Fe.
Els metges van interrompre la mort, una mort que començava a tastar, i ara m’explicava per motivar-me al relat.
-Tots els dies done gràcies als metges, ells van aturar aquell malson, ells van interrompre la meua mort, te n’adones- insistia.
Però jo no vull trames, ni d’alegries ni de penes, no necessite narrar, necessite sentir, com un flaix.
Alejandro Cerdán
2n Batxiller Humanístic
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.