TARA

-No s’hi podia fer res res, així que li ho vaig dir directament.

La Tara em contava que aquella xica, en saber que segurament moriria abans de dos mesos, no es va preocupar gens per lluitar contra el seu temps, per durar més, sinó per aprendre a tenir fe. Semblava insòlit però ella ho deia seriosament.

“Abans creia, però a l’institut, tothom em preguntava com podia creure’m totes les historietes de la Bíblia, com una pel·liculeta. Ho vaig analitzar i vaig trobar que tenien raó: religió, Déu, cristianisme, dogmes.. quelcom sense sentit. Però ara em veig en aquesta situació i, ja se sap, més val creure que anar a buscar-ho, preferisc fer-me un lloc al paradís, si n’hi ha, que no pas anar-me’n a l’infern de cap, amb la calor que farà, per incrèdula. Sap vosté que l’esperança és l’últim que es perd, doctora?” -De veritat, Carles, no sé com algú pot opinar sobre el que té sentit i el que no en té, dient aquestes bogeries. De pel·lícula, eh? Per això t’ho conte.

A la nit no podia dormir pensant en el propòsit de la dona. Imaginava que era tal la desesperació que tindria que s’hauria tornat boja però, cavil·lant, vaig pensar que la majoria hem sigut batejats, hem pres la comunió i, després, hem deixat de creure. Jo, definitivamente em negava a creure, però ella tenia una necessitat; per molt que havia conclòs que res no tenia sentit sobre el que era la major mentida per a uns o la veritat universal per a uns altres, volia creure que sí que hi havia quelcom i que no s’acaba tot en caure en el son etern. Ella no se n’adonava però realment no havia perdut la fe si, havent-la perduda, creia que podia tornar a creure. No sé si m’explique. Era admirable la força de voluntat i la devoció que tenia. Volia pensar que tot el que havia cregut alguna vegada no havia sigut en va, de la mateixa manera que l’enamorat està convençut que estarà per sempre amb qui estima, sense tindre cap certesa del que passarà, sense cap evidència, perquè la ciència no podrà mai teoritzar res al respecte. I, ocorre, és clar. L’amor no controla ni és controlat, però existeix i existirà sense planificar-lo. Espontàniament. L’actitud d’aquella xica vertaderament va fer que em plantejara en quina societat vivim, tan materialista. És irònic, però va ser ella qui va fer que em plantejara “on anirem en morir?” quan jo sempre havia pensat que d’això res de res. Quan et tocava, allà et quedaves.

-Potser -li dic finalment a Tara- creiem per costum i deixem de creure també per costum.

JÚLIA ENGUIX CERDÀ. 1r Batx. B. IES Jaume II el Just