Ací estic jo, asseguda a l'estand de la llibreria Catalonia temps després d'aquell dia de Sant Jordi en què un estrany que no em coneixia portà junt a mi els papers que em farien replantejar la història mateixa de la meua vida ... els meus orígens ... la meua família i la història dels meus avantpassats ... si és que ho eren. No és res estrany que després de tota l'experiència viscuda la meua producció literària anara en augment, noves històries i nous personatges que em feien recordar i al mateix temps oblidar totes les respostes que no vaig poder obtindre, personatges en què m'amagava per poder arribar al meu final feliç.

Ha passat un cert temps, i encara que bé és cert que algun dels meus lectors ha enviat alguna resposta a l’encàrrec realitzada, cap pista m’ha conduit cap a la sortida. Fa temps vaig desistir en la meva recerca del tresor perdut. La resignació es va apoderar de la meua vida i m'he dedicat als llibres, m'he aferrat a ells aquests anys com l'única salvació de la meua cordura i la meua salut.

Els anys han passat, mai he perdut l'esperança, però la maduresa m'ha arribat emportant-se les meues ànsies i la meua vitalitat no tan juvenil ja, aquella vivesa que em caracteritzava i que em va portar a recórrer els camins entre Barcelona, França i Mallorca, a seguir els passos de la meua mare i a seguir les petjades que la història va deixar.

I llavors sóc aquí, ara, un dia de Sant Jordi, a la fira del llibre de Barcelona, signant amablement els meus exemplars juntament amb antics companys de professió i joves promeses.

Em fixe en cadascuna de les persones que posen els seus exemplars davant meu, xicotet costum adquirit de les meues anteriors aventures, deixe a la meua signatura la meua empemta, m'interesse en ocasions per les seues vides, els noms, les identitats, amb un afany de tenir alguna cosa a què aferrar-me, més que per amabilitat.

Van passant diferents rostres durant la jornada, joves entusiastes que veuen en mi una referència, un model, juntament amb adults que veuen en les meues històries la manera de relaxació i expansió de les seues inacabables hores d'oficina.

Entre tots aquestos rostres n'hi ha un, que crida la meua atenció, un home major, però amb una vitalitat i força envejables, es nota de lluny que és un lluitador, un supervivent de la vida. Em mira i em somriu de forma especial, misteriosa, tendeix el seu llibre i jo li dedique la meua signatura, li’l torne amablement juntament amb un auster gràcies ja qur porte asseguda tota la vesprada i tot just i alce la vista de més enllà de la meua taula.

Quan se'n va sé que hi ha alguna cosa que em falta, una cosa que he oblidat, és llavors quan me n’adone que no li he preguntat res sobre ell com he fet amb els altres lectors. Em sent desesperada i aixeque la vista buscant entre la multitud. Com esperava, no el trobe, el que sí que puc veure és una xicoteta targeta al costat de la meua ploma.

L’agafe amb por, les mans em tremolen i sembla que porte entre elles una bomba que estiga a punt d'explotar. Gire la targeta i la meua vista s'ennuvola. Al costat d'un nom i una adreça hi ha una xicoteta inscripció a mà:

“La teua història és part de tu, és el que sempre ha estat i és el que sempre serà, no compliques la teua ànima amb mals innecessaris, la teua mare ho hauria dit, deixa els prejudicis en l'ahir i busca la felicitat en un demà que de segur serà millor”.

No sé per què, però una gran plenitud arriba al meu esperit, sent que part de la meua força torna a mi, m'ompli i em recorre com la sang que va per les meues venes.  Somric i alce la vista trobant-me amb un jove que espera per la meua signatura.

Acabe de decidir sense adonar-me’n que tot està bé ... no necessite més respostes ... només dedicar-me a ser feliç sent qui sóc ... amb el meu passat i el meu present en pau després de molt de temps.

Sent que per fi sóc lliure.

Carmen Gómez Centelles

IES Berenguer Dalmau. Catarroja