11 de febr. 2013


Després d'haver arribat a la conclusió que el meu pare era Albert Camus, molts dubtes corrien pel meu cap. Tenia la necessitat de comprovar que les meues deduccions eren certes, i després de tant de temps buscant respostes encara no havia perdut l'esperança.
Vaig decidir parlar novament amb Dana. Aní a Mallorca a passar un cap de setmana amb ella i ella seguia pensant que hauria d'haver deixat el passat tal i com estava, que per culpa d'això ara en la meua vida era tot un interrogant. Em van servir de poca ajuda eixes paraules, les havia sentides tantes vegades...
Dana em donava idees però cap em resultava útil. Totes eren relacionades amb la meua mare, i tot el que em podia sorprendre d'ella, ja ho sabia. Em quedava poc per descobrir de Cecília Balaguer. Jo buscava alguna cosa més però no sabia certament què era. De sobte alguna cosa que ja havia passat per la meua ment, va tornar.
Com la meua vida havia canviat des que vaig llegir aquelles cartes i ara tot girava al seu entorn, tenia la necessitat de saber més i més, així que vaig emprendre un altre viatge a París, buscant encara algun detall que jo haguera passat per alt.
Vaig intentar contactar amb un dels fills del meu suposat pare i després d'uns mesos, per fi el vaig trobar i vaig aconseguir parlar amb ell.
Ens vam reunir, em vaig presentar i vam anar a una creperia on li vaig explicar tota la història. Es va interessar, ja que es veia implicat i vam anar a sa casa, on ell va traure un àlbum de fotos de quan era menut. Mirant l'àlbum per si en alguna foto eixia la meua mare, vaig veure una cara que em resultava familiar. Un xic amb ulleres i cabells castanys, tirant a blancs. Jo havia vist eixa persona però no sabia on.
De sobte se'm va fer el cel negre, però a la vegada veia una explicació clara a tot. Aquell que eixia a la foto era el mateix que em donà la carpeta amb les cartes i la seua targeta.
Ràpidament li vaig preguntar qui era eixe home i em va dir que era el seu germà. Vaig plorar. Duia molt de temps buscant sense trobar res i vore aquell home a la foto m'havia tret la impotència que duia damunt tants anys.
Li vaig explicar de què el coneixia i em va facilitar el seu telèfon. Jo ja veia una resposta coherent a tot, però necessitava saber si totes les meues deduccions eren certes o símplement, em trobava al mateix lloc que quan havia començat a investigar tot aquest tema.
Quan vaig contactar amb ell, no em va dir res que no sabera ja, sols va afegir un important detall. Ma mare mai havia mort. Després de l'accident del cotxe s'havia quedat cega, això l'havia fet tornar boja, i l'havien ingressada a un psiquiàtric.
Aquest últim detall, em va acabar de resoldre tot l'enigma. Aquella dona amb qui havia parlat quan era al psiquiàtric, aquella dona cega, que em va dir que es deia Cecília, aquella era ma mare. L'havia tingut davant meu i no havia estat capaç de reconéixer-la.
Aquella nit vaig dormir 16 hores i de meravella. Quan em vaig despertar vaig emprendre camí al psiquiàtric per poder parlar amb la meua Cecília Balaguer.
Maria Martínez Peris
IES Berenguer Dalmau. Catarroja

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada