Molt estimada Carmen:

Em dic Martina Pérez, visc a Avinyó, però tinc sang espanyola ja que el meu pare era un exiliat de  guerra. Fa més o menys uns tres mesos que em vaig llegir el seu llibre, vaig tardar bastant de temps a fer-ho ja que quan vaig arribar en una part concreta de la història vaig estar una setmana sense llegir, quasi odiant-la per tot el que deia referent al meu pare, Juan Pérez, però vaig traure valor i vaig continuar.

Crec que no li han explicat tota la veritat, quan la seua mare va venir en el seu darrer viatge a Avinyó jo tenia 14 anys i la recorde perfectament i té tota la raó, era una dona guapíssima, no li puc dir si el meu pare la coneixia com a Cecília o Célia ja que sempre s’hi referia com a germana, deia que tots els de la lluita eren els seus germans.

Bé, dos dies abans que la seua mare arribara a la meua casa, el va cridar i estava com a molt alterada, i ell també es va posar nerviós, anà a parlar amb la seua mare i després va desaparèixer de casa durant un dia sencer. A la nit següent va tornar amb la seua mare, estava molt preocupada i se la veia cansada, però igualment preciosa .Van estar tota la nit parlant i l'endemà va ocórrer l'horrible   accident, el meu pare va ser a la presó on va morir al cap d'uns anys. La seua mare, com sabrà, va morir en l'acte.

Jo no entenia res, ja que sabia que el meu pare era incapaç d'atropellar ningú, i menys qui considerava la seua germana, que havia estat aquella mateixa nit en casa meua; però vaig jurar a la meua mare que mai diria que la coneixia i mai vaig saber-ne del tot la veritat, perquè quan preguntava pel meu pare, la meua mare sempre em contestava que  tot el que havia fet era pel meu bé.

Fa ja dos anys que la meua mare va morir i en l'herència em deixà la seua casa i un petit joier on guardava joies preciosa i al final hi havia una carta, que no estava signada però de seguida vaig saber que era del meu pare, la carta estava dirigida a mi. Era molt llarga i deia que a la mare de vosté l’havien descoberta ajudant els exiliats i sabia que mai més no podria tornar a Espanya amb la seua filla. Ell hauria d'atropellar-la perquè els franquistes pensaren que la seua mare havia traït els seus i estava de la seua part evitant-li així que vosté tinguera problemes.

L’acció dels nostres pares va ser molt valenta i fins a  l’últim sospir ho van donar tot pels seus valors.

Ja sé que, potser, aquesta informació no li resoldrà moltes llacunes, però almenys sabrà que la seua mare era una gran lluitadora i que l’estimava més que a ningú.

Avinyó, 3 de febrer de 2013

Marta Morlà García

IES Berenguer Dalmau. Catarroja