Cada vegada veig més lluny la solució a la meua pregunta. El meu pensament es deté, navega entre milers de paraules escrites en aquelles cartes, xoca amb totes les versions que m’havien contat sobre aquella dona. Qui era ella realment?

Els meus llaços sentimentals desapareixien a poc a poc, cada vegada desconeixia més  aquella estranya.

La història d’aquell nom, d’aquelles cartes i viatges a l’estranger, tràfic d’objectes i relacions amb persones de dubtosa reputació sols em desconcertava cada cop més.

Vaig cercant amb el pas del temps més informació, però no em du a cap lloc, pistes sense eixida, dades sense significat o valor  que em posicionen de nou on em trobava.

Els esquemes establerts al meu pensament sobre aquella dona lentament havien anat caient, com castells de cartes, enfonsant-se, com les construccions fetes d’arena davant la força de les ones del mar, com si de pols els meus pensaments es tractaren.

Em trobe en un punt mort, un passadís sense llum, a fosques de qualsevol pista que em dirigisca cap a la resposta a la pregunta que em lleva la son cada nit.

 Intente reviure la seua història, em pregunte a cada segon quina és la identitat d’aquella estranya, aquella estranya que és tant per a mi, a la qual intente conèixer de nou. Aquella dona de la qual perd el rastre, que desapareix com l’escuma de mar sobre l’arena d’una platja al capvespre rogenc.

Míriam Juan Almarche                

IES Berenguer Dalmau. Catarroja