Estic rebent cada dia més cartes, algunes anònimes, respostes altruistes a la meva crida, aquesta és una de les més curioses, la carta diu:

Estimada escriptora,

Primerament, vull fer-li arribar la meua admiració per la seua dilatada obra. La meitat de l’anima representa tota una lliçó de valentia sobre l’oblidada memòria històrica.

Durant una etapa difícil, vaig estar molt a prop de la seua mare i li puc ben assegurar  que ella estaria ara ben orgullosa de vosté.

Mai vaig conèixer el seu pare (he de suposar que vosté ja deu tenir molt clar qui va ésser el seu progenitor). Albert Camus tenia la gran il·lusió de vindre a Espanya, a una Espanya lliure, neta de feixisme, és el que em contava la seua mare.

Quan va morir, feia temps que havíem perdut el contacte, en rebre la tràgica notícia, vaig preguntar-me les causes milers de vegades, amb estupor. Ara ja sóc molt ancià i ja puc dir les coses sense remordiments: a la seua mare la mataren els germans republicans en saber que passava informació a certs franquistes destacats a París.

No fou d’accident, senyora.

Anònim

-Ara em correspon a mi seguir el rastre d’aquesta hipòtesi...

Natàlia Pinilla Garcia. 4t d’ESO A. IES Enric Valor (Picanya)