15 de febr. 2013

Fora de concurs

Bona nit a tots i a totes.
A última hora, hem decidit publicar, tot i que fora de concurs, tres relats, les autores de les quals, tot i saber que excedien el límit de paraules, no han volgut modificar el seu treball, ja que així l'havien concebut i així el volien deixar.
                               Àngela Busó, IES Beatriu Civera


          

              El meu nom és Marta Llorenç i de la mateixa forma que tu, la meua vida va donar un gir de 360º. No fa molt de temps jo també vaig descobrir que la meua vida era un mena de puzle on hi faltaven moltes peces, és a dir, de sobte vaig descobrir que la identitat de la meua mare era falsa, que ella no era qui jo pensava i que tot allò que considerava veritat era una vulgar mentida.
           Estava treballant a l'hospital, quan la secretària em va fer arribar una carpeta, amb diversos documents, cartes, fotografies, etc.. No vaig vore l'home que va deixar-me-la , però la secretària de l'hospital em va dir el seu nom, o almenys el nom que ell li havia dit. Aquest home s'anomenava Lluís. Pot ser coincidència, però em va cridar molt l'atenció la similitud de les nostres històries.
            Jo també vaig començar a investigar amb l'ajuda d'un bon amic i millor investigador, Jon Castell, potser el conegues perquè ha donat resolucions a una gran quantitat de casos. Al poc temps descobrírem que darrere de l'ama de casa, de la dona de la seua casa i família, s'amagava una dona amb infinits secrets, pot ser que el fet de viure durant l'època franquista fera que aquesta s'amagara baix d'un personatge i tinguera una doble vida. La meua mare tenia una casa a França, allí ambdós trobàrem molta documentació i diverses fotografies amb comentaris a peu de foto. Vaig trobar un document en el qual apareixia el nom de la teua mare i de 13 dones més. També hi havia diverses fotografies en les quals les 15 dones, comptades les nostres mares, sostenien una carpeta amb el mateix símbol, una espècie de corona. Potser aquest era el símbol de la seua associació, una associació secreta formada per les 15 dones. A més a més, barrejant els documents amagats per la casa de França, Jon i jo mateixa trobàrem un muntó de cartes ordenades per data i destinatari. En llegir el teu llibre vaig poder comprovar que la meua mare i la teua van ser dones companyes i amigues.
           La informació de les cartes és una mica delicada i tant la teua mare com la meua deixen ben clar que tota la informació és confidencial, per això preferisc que quedem en algun lloc tranquil, i parlar del tema. Jo no tinc cap molèstia a oferir-te tota la meua informació recopilada. Espere que aquesta carta et siga de molta ajuda, m'agradaria que ens ficàrem en contacte, i treballar juntes, per tal d’aconseguir obtindre la veritat.

                                               Una abraçada molt forta,
                                                           Marta Llorenç.

            P.D: Espere tindre notícies teues prompte.

                                   Alba Alfaro, 2n Batxillerat, IES Beatriu Civera

 
            El meu nom és Clàudia, la meua iaia va ser una dona amb una molt bona reputació en l’era franquista, famosa per lluitar pels seus drets i per la llibertat del poble. Va passar molts anys de la seua vida amagant-se i fugint per no ser castigada. Jo no la vaig arribar a conèixer, ni tan sols quasi la meua mare, ja que aquesta es va criar amb una germana del meu avi. La meua àvia va morir fa molt de temps i em va deixar d’herència un soterrani carregat de papers i trastos. Quan vaig estar netejant-lo vaig trobar uns documents i algunes cartes a les quals no vaig fer molt de cas perquè vaig pensar que eren unes actes de reunions clandestines i cartes sense importància. En arribar-me la informació que has exposat en el teu llibre, he recordat un dels noms entre les cartes de la meua àvia, el nom de la teua mare, Cecília. Pel que he llegit en aquesta carta aquestes es coneixien i molt bé, la veritat. En aquesta carta la teua mare li contava a la meua àvia que sospitava que algú la seguia i que creia que la seua vida estava en perill. No sé el que va fer la meua àvia i el que van decidir ambdues, però he trobat una altra carta que li havia enviat un altre home a la meua àvia en la qual posava que el pla havia sortit a la perfecció, que Cecília havia aconseguit els seus objectius i que ara hauria de desaparèixer per sempre. No sé la identitat d’aquest home, ja que la carta no estava signada, tampoc hi posa la data, aleshores no puc situar-lo en el temps, però tinc la sensació que va ser abans de la mort de la teua mare i que aquesta va ser una estratagema per desaparèixer per sempre.
            Espere que la informació que et faig arribar et servisca d’ajuda i que aconseguisques descobrir la veritat sobre del teu passat.

                        Irene Lázaro, 2n Batxillerat, IES Beatriu Civera  



Ella estava asseguda darrere de la taula de fusta, estava recolzant el seu cap a les seves mans i pensativa mirava per la finestra. El sol li acariciava les galtes. Flames de foc ballaven en els seus cabells donant-li un aspecte brillant. En els seus ulls es llegia la nostàlgia de quelcom molt estimat, molt desitjat i no viscut. El silenci dominava la seva habitació, tot estava com si ningú estigués allà, només l'antic despertador donava signes de vida amb el seu tic-tac i monòtonament marcava el temps que passava volant.
            El silenci va ser interromput per un brunzit. Ella es va esglaiar, es va aixecar de la cadira i va anar camí cap a la porta principal.
-Qui és?
-Bon dia. El meu nom és Irene i sóc amiga de Cecília Balaguer. Aquí viu la seva filla, oi? És vostè?
-Si, sóc jo, però qui li va donar la meva adreça? En realitat no importa, esperi un moment. Entri, si us plau.
            La dona va entrar i les dues es van saludar, va deixar la seva maleta al costat de la porta, es va treure la seva bufanda de seda i l'abric i va voler penjar-los al penja-roba que es trobava al cantó del corredor.
-No es preocupi, deixi, jo m'ocupo d'això.
            La noia agafà la roba i hàbilment la va penjar.
-Si us plau senyora, passi al menjador. Vol un cafè?
            La dona va assentir amb el cap. La porta de la cuina mirava cap al menjador. La noia va posar la cafetera amb el cafè als fogons, va preparar dos gots i sucre. Va apuntar el cap des de la cuina.
- Voldria vostè llet?
-Sí, gràcies.
            Va escalfar la llet i quan tot estava a punt va portar la safata al menjador. Les dues es van asseure al sofà i es miraven sense dir ni una sola paraula fins que la noia va trencar el silenci.
-¿Bé, Irene que la porta a venir aquí?
-Sí, és una llarga història. Cecília em va demanar fa anys que et trobés i si vol li explico coses sobre ella. "És bo que les persones coneguin les seves arrels, -deia- així trepitjaran forta la terra." Sóc aquí per complir la meva promesa cap a ella.
-Com us vau conèixer amb la meva mare?
-Mentre va durar la revolució les dues participàrem en una missió. La teva mare i jo vam caure en mans de l'oponent. Vam estar exposades a tortures inhumanes, però gràcies a un agent secret infiltrat al bàndol enemic ens van alliberar i passàrem la nevada frontera del nord espanyol i ens trobàrem a França. Allà Cecília es va comunicar amb un tal Albert Camus. Ell ens va instal·lar a casa i allà vam viure un llarg període de temps. Pel comportament dels dos es notava que eren més que amics. Després ella em va dir que aquest home aquesta l'amor de la seva vida i i que tu ets la seva filla. Sí, noia, Albert és el teu pare. Ella mai li va dir res sobre tu i l'home no sabia res de la teva existència.
-Però, ell està viu? Saps alguna cosa d'ell?
-Espera, tornem al tema de la teva mare. I així estàvem vivint a la casa d'Albert, després vam haver mudar-nos, ja que el també era un fugitiu que canvià la seva identitat passant per mort. La teva mare formava part dels revolucionaris i els finançava amb diners. Tenia un caràcter fort i un gran poder. Estava a favor del nou pensament democràtic i la llibertat de l'ésser humà. Estava en contra de la dictadura franquista, de la tortura moral i espiritual dels individus. Era una persona lluitadora i insistent en les seves causes personals.
-Sí, m'ho imaginava, però tots deien que només volia el meu pare, l'home que em va veure créixer i em va cuidar. Jo li dec molt a ell, però el desgraciadament va morir. Encara que sempre romandrà viu en el meu cor.
-Sí, entenc.
-I què va passar amb la meva mare?
            Ella notava en la veu d'Irene un to de veu que li semblava familiar i, calor en els seus ulls. La dona va continuar amb la seva història.
-Mira Cecília va ser una persona diferent. Ella no parava de parlar de tu, del teu avi i la teva tia. Ho sentia pel que havia passat feia anys, però no la culpis, noia, els temps eren així.
-No la culpo, Irene. Jo estic orgullosa d'ella i de totes les seves causes. Ho donaria tot per tornar-la a veure almenys un instant, però el meu destí va decidir no ajuntar-nos mai més.
            Irene es va aixecar poc a poc del sofà. Va fer uns quants passos i es va aturar davant de la finestra. Mirava pensativa cap a la finestra.
-¿Irene, què et passa?
            Ella es va dirigir lentament cap a la noia amb una mirada fixa, mirant cap a un punt fix. Va somriure i va dir:
-Escolta, noia, veig que desitges molt veure la teva mare i saps, jo puc fer el seu retrat.
-Què vols dir, Irene? Significa això que ella és viva?
-Si, filla meva i tu ara mateix estàs parlant amb ella.
-Què?! - La noia es va quedar mirant fixament la dona desafiadorament.
-Sí, sóc jo filla, jo sóc Cecília, la teva mare.
            Les dues es van acostar l'una al'altra i es van abraçar. Cap de les dues podia aguantar les llàgrimes d'emoció. Cecilia es va treure la màscara, la qual va ser elaborada per Bernard, un vell amic seu de França. Va estirar la seva perruca i davant de la noia es va mostrar la dona que ella recordava, la mateixa de la foto, que ella reservava acuradament.
-Però, mama, puc anomenar-te així, oi?
-Sí, clar que sí.
-Em podries dir alguna cosa sobre el meu pare. Com és? Encara viu?
-Sí, filla, teu pare és el meu veritable i realitzat amor. En aquest moment viu a França, més aviat els dos vivim junts, però ell encara no sap de la teva existència. Primer volia que tu sabessis la història i si vols venir a viure amb nosaltres.
-Però, aquí són els meus amics, la meva feina, la meva vida. Espanya és la meva llar.
-Sempre que vulguis pots venir aquí i els teus amics poden anar cap allà a visitar-te. Bé, que em dius? Vindràs a conèixer el teu pare a França?
-Sí, clar que sí, aquí on es troben les meves arrels em sentiré millor, més segura i Espanya sempre serà el meu lloc de naixement. Quan anem cap a França?
- Demà al matí.
-Val. Oh, Déu! La meva França! Aquesta és la meua família!


                        Gloriya Slavcheva, 2n Batxillerat, IES Beatriu Civera


    


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada