11 de febr. 2013


La meua filla Megan (que vaig adoptar per una decisió impulsiva de la vida) pensa que ella em pot ajudar, però, per què? Una jove preciosa amb tota la seua felicitat no es mereix ficar-se en un embolic com es el seu arbre genealògic, un embolic que ni jo mateixa sóc capaç de desembolicar i d’obtindre’n respostes.  He tornat a fer la meua vida. He abandonat aquelles memòries tan negres i doloroses, com pous sense fons. He abandonat aquella realitat que creia com meua, per fer-me’n una per a mi mateixa, la meua realitat, la meua vida.
De totes maneres no vaig deixar, instantàniament, d’intentar trobar la identitat de ma mare i de mon pare biològics. Vaig anar ajuntant peces del meu propi misteri, que era la meua vida.
Un dia vaig rebre una carta de Madeleine, la infermera. Molt de temps després. Aquesta carta, va ser un poc el meu salvavides, perquè vaig tornar a tindre una crisi nerviosa. El meu ex marit, que ara torna a ser el meu marit, va ajudar-me molt en eixa època. Vaig tornar al psiquiàtric. I quan em trobava en aquell lloc, vaig rebre la carta. 
Aquesta em deia que la meua mare havia tingut un amant. Això era segur, perquè li ho havia confessat. No m’ho havia dit perquè li donava molta tristor embrutar el record de la meua mare. El seu nom l’havia esborrat el pas dels anys.
 A fi de comptes, què es això ara mateixa? Un simple record d’una vida passada. Pense que he obert un nou camí, un camí prou obert per a la meua filla, el dia que vulga trobar-hi respostes, que ara és el més important del món per mi.
La meua mare, la seua identitat, el seu amant, mon pare polític i mon pare biològic... Tot preguntes sense resposta, com la vida mateixa. Pense dedicar-me únicament i exclusivament a intentar trobar-me. Qui sóc realment dins meu? Cap a on vaig? Jo juntament amb la ajuda de la meua filla i el meu marit començarem un nou viatge, un viatge on només existim nosaltres tres.
Gràcies a vostè lector per la seua informació i ajuda en el cas. Sense vostè no podria haver-ho aconseguit ja que he rebut moltes cartes de lectors amb informacions, totes valuosíssimes per al cas, però ara sense importància. Gràcies.
Ara, me n’he d’anar, deixar de escriure i mirar al davant. Ma mare i tot el meu passat s’hi queda, en el meu passat. Jo, sóc el futur i vinga d’on vinga, he d’intentar ser feliç. D’això es tracta, no? Ma mare això ho sabia, per això intentà ser feliç en aquella època d’infelicitat, tenint l’ home de la seua vida, l’home que realment la feia feliç esperant-la per a quan ella fóra lliure, lliure d’una mentida doble que hui per hui no està resolta. S’hi queda, juntament en el difunt cos de ma mare. Ara intentaré ser feliç, oblidant i mirant al davant en bons ulls, pensant en el meu matrimoni i en la meua filla. Benvingut al viatge de la meua vida, de la meua nova vida.
Ainhoa Moret de la Asunción
IES Berenguer Dalmau. Catarroja


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada