La meua filla Megan (que
vaig adoptar per una decisió impulsiva de la vida) pensa que ella em pot
ajudar, però, per què? Una jove preciosa amb tota la seua felicitat no es
mereix ficar-se en un embolic com es el seu arbre genealògic, un embolic que ni
jo mateixa sóc capaç de desembolicar i d’obtindre’n respostes. He tornat a fer la meua vida. He abandonat
aquelles memòries tan negres i doloroses, com pous sense fons. He abandonat
aquella realitat que creia com meua, per fer-me’n una per a mi mateixa, la meua
realitat, la meua vida.
De totes maneres no vaig
deixar, instantàniament, d’intentar trobar la identitat de ma mare i de mon
pare biològics. Vaig anar ajuntant peces del meu propi misteri, que era la meua
vida.
Un dia vaig rebre una
carta de Madeleine, la
infermera. Molt de temps després. Aquesta carta, va ser un
poc el meu salvavides, perquè vaig tornar a tindre una crisi nerviosa. El meu
ex marit, que ara torna a ser el meu marit, va ajudar-me molt en eixa època.
Vaig tornar al psiquiàtric. I quan em trobava en aquell lloc, vaig rebre la
carta.
Aquesta em deia que la
meua mare havia tingut un amant. Això era segur, perquè li ho havia confessat.
No m’ho havia dit perquè li donava molta tristor embrutar el record de la meua
mare. El seu nom l’havia esborrat el pas dels anys.
A fi de comptes, què es això ara mateixa? Un
simple record d’una vida passada. Pense que he obert un nou camí, un camí prou
obert per a la meua filla, el dia que vulga trobar-hi respostes, que ara és el
més important del món per mi.
La meua mare, la seua
identitat, el seu amant, mon pare polític i mon pare biològic... Tot preguntes
sense resposta, com la vida mateixa. Pense dedicar-me únicament i exclusivament
a intentar trobar-me. Qui sóc realment dins meu? Cap a on vaig? Jo juntament
amb la ajuda de la meua filla i el meu marit començarem un nou viatge, un viatge
on només existim nosaltres tres.
Gràcies a vostè lector
per la seua informació i ajuda en el cas. Sense vostè no podria haver-ho
aconseguit ja que he rebut moltes cartes de lectors amb informacions, totes
valuosíssimes per al cas, però ara sense importància. Gràcies.
Ara, me n’he d’anar, deixar de
escriure i mirar al davant. Ma mare i tot el meu passat s’hi queda, en el meu
passat. Jo, sóc el futur i vinga d’on vinga, he d’intentar ser feliç. D’això es
tracta, no? Ma mare això ho sabia, per això intentà ser feliç en aquella època
d’infelicitat, tenint l’ home de la seua vida, l’home que realment la feia
feliç esperant-la per a quan ella fóra lliure, lliure d’una mentida doble que
hui per hui no està resolta. S’hi queda, juntament en el difunt cos de ma mare.
Ara intentaré ser feliç, oblidant i mirant al davant en bons ulls, pensant en
el meu matrimoni i en la meua filla. Benvingut al viatge de la meua vida, de la
meua nova vida.
Ainhoa
Moret de la Asunción
IES Berenguer Dalmau. Catarroja
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.