Admirada
C. R:
No
em coneix; però des de fa temps llig les seues novel·les. Ja
contactí amb vosté i li vaig donar una carpeta. Sé que busca,
desesperadament, resposta, a la seua identitat; com he pogut
comprovar en llegir la seua última obra.
Cecília Balaguer no va
morir eixe dia. En aquell accident, una altra dona, vestida amb
l’abric blau fosc i barret escàs, a qui ella li havia encomanat
trobar-se amb un franquista en Avinyó, fou a qui mataren. Son pare
va declarar que era la seua esposa; però sols va veure la roba que
li ensenyà la policia. Cecília Balaguer, el 30 de desembre, en
baixar del tren i trobar-se mal, fou ingressada en un hospital i va
romandre una setmana sense documentació. Ella va comprendre que eixe
món s’havia acabat.
Després,
passaren moltes coses en la vida de la teua mare, amb una nova
situació i una altra identitat. Coses que jo vaig compartir amb ella
en nàixer sis mesos després d’aquell accident. Em diuen que tinc
els seus ulls i la seua mirada. Però, en realitat, ho he tingut tot
d’ella perquè al meu pare, Camus, no vaig conéixer-lo.
Un
mes abans de morir, Cecília em va contar tota la veritat. Sempre
havia desitjat estar amb tu i amb el teu pare vertader; el que tu
coneixes. Però, per protegir-vos s’allunyà de vosaltres.
Espere
vore’t prompte i ajudar-te, amb els records que jo conserve de
Cecília, a trobar l’altra meitat de la teua ànima.
Salutacions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.