Joan Sansaloni Ferrando, 2n Batx.

Estimada senyora

Li envie aquesta carta perquè sé qui és son pare. Cada cop que llegia una pàgina de  “La meitat de l’ànima” em quedava més sorprès, i estranyat a la vegada. En un principi jo no volia llegir-me el llibre, sincerament no sóc molt aficionat a la lectura. M’ho vaig prendre més com una obligació escolar i no com un gust. Però aquesta lectura em va revelar un fum d’incògnites.

Tots els caps de setmana solia dinar a casa del meu avi. Per a fer més entretingut el dinar el meu avi em contava mil batalles de la seua joventut i sobretot històries de la seua amant, una dona bellíssima a qui ell idolatrava; em relatava com aquesta va morir a causa d’un malentès.

Les històries que el meu avi em contava es relacionen de tal manera amb les del seu llibre que no puc deixar de pensar que aquella dona de qui el meu avi em parlava era la seua mare.

El meu avi era un escriptor de renom que segons deia va conèixer una dona, a qui mai va posar nom en les seues històries, possiblement per respecte a la meua àvia, qui va finar poc abans del meu naixement. Segons les narracions del meu avi l’amor que sentien l’un per l’altre era infinit, però ella ja era casada amb un altre home; aquest darrer, si les meues intuïcions són certes, podria tractar-se de qui vosté ha considerat sempre son pare. 

Sent no poder donar-li més informació sobre la seua mare però el meu avi, tot i que em contava alguna cosa cada dissabte, no filava molt prim en els seus relats, era molt acurat en eixe sentit i mai va voler contar-me quin fou el malentès que va donar lloc a la tràgica mort de la seua amant; no obstant això, el meu avi en tots els dinars repetia en veu baixa “Nous étions comme Roméo et Juliette”.

Si vol saber alguna cosa de mi pot trobar-me al carrer François Lebleu número 3, París, França. Pregunte per Joan Camus.

 Ens veiem aviat