14 de febr. 2013

Laia Burguera Miñana. 2n Batx C. IES Maria Enríquez


Estimada senyora,
Tot i resultar-li estrany, la conec. No ens hem vist mai però la vaig fer investigar.
Tot i la meua carència d’informació, puc ajudar-li en la seua recerca.
Permeteu-me que em presente: el meu nom és Charlotte Depois i veig la necessitat de comparar-me amb vosté, si no li suposa cap molèstia.
La demència de ma mare va desenterrar el nostre cadàver familiar poc abans d’abandonar-nos:
-Eh!... Sé que no em mereixo parlar-te. No després de tot l’odi que sentia al recordar-me de tu.
No fores la responsable. Ningú no ho fou.
Jo...Jo... no sé què dir.
Després de tants anys me n’alegro, de veritat.
Aquell infern no t’haguera fet bé..Ceci...  Cèlia!
Torna a recitar-me l’”Oda a la immortalitat de Wordsworth”!
Recita-me-la!
L’armari a qui es dirigia li va contestar unes paraules mudes.
El meu pare em contà que sí que es conegueren vora un llac el 1945, però amb fons de cendra.
Ell era un  oficial de la Creu Roja i ella en aquell temps s’anomenava Anna.
Durant  la recerca vaig descobrir per què no les havia pogut sentir, les paraules.Ella feia temps que estava esperant-la. No m’imagine què es digueren, ni si s’abraçaren. Però sí sé que s’havien perdonat.
Perdone-la i busque la informació per construir nous records, no per modificar els vells. Fou feliç. Tingué un pare que l’estimà. Ara comence de nou. Un nou llibre, una nova recerca, una nova perspectiva

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada