Maria Garcia Palomares, 2n Batx.

B

Benvolguda Carme:

De debò sé que no ens coneixem de res, i possiblement mai no ens veurem però, des del dia que vaig acabar de llegir la seua novel·la en què vostè ens demanava ajuda, em veig en l’obligació d’escriure-li aquesta carta.

Quan vaig veure les cartes de sa mare, de seguida vaig pensar en la meua àvia, ja que ella també estava exiliada a París, i potser tenia algun tipus de relació amb la seua mare. I això ho vaig poder confirmar només vaig tindre l’oportunitat de contar a la meua àvia tot el que vostè ens havia fet saber a tots aquells que llegirem el seu llibre. Ella es quedà sorpresa ja que no sabia res de Cecília des d’un dia que va decidir desaparèixer amb el seu amant.

Resulta que sa mare, Cecília i la meua àvia, a la qual li diuen Conxa, vivien al mateix edifici, i per això tenien relació i es coneixien.

La meua àvia em contà que sa mare estimava molt el teu pare, o que almenys això li explicava. Cecília era una dona molt educada i sobretot molt discreta amb les seues coses personals i no li agrada explicar res de la seua vida ni del seu passat. Però un dia la meua àvia la va veure molt trista i preocupada, i ella li va fer saber què li passava. Cecília estava esperant un fill del seu amant. Ella no sabia què fer, perquè si el teu “pare” s’assabentava, alguna cosa molt greu podria passar.

Finalment, Cecília va decidir escapar-se amb el seu amant, el senyor Camús. I li va dir a la meua àvia que, per favor, si el seu marit preguntava per ella, que li digués que ningú no sabia res. I així va ser, perquè el seu “pare” anà fins a París per buscar-la.

Espere que la informació que li he proporcionat li haja servit d’ajut, és tot el que he pogut esbrinar sobre la seua mare. Però pense, que ja ha passat molt de temps sobre tota aquesta història i que potser el millor que podria fer és deixar d’investigar i centrar-se en el seu futur, perquè el passat ja no ens serveix de res.

Una salutació i que li vaja tot molt bé.