Mariola Gómez Gonzàlez, 1r Batx. A

París,  18 de Febrer de 2004.

Benvolguda C.:

T’escric aquesta carta, per fer-te saber la veritat, i sobretot, el meu penediment per no haver-te ajudat amb la informació que necessitaves.

El primer que he de confessar-te, és que jo, una simple infermera que cuidava d'un vell exiliat, ho sabia tot sobre la teua mare. Era la seua confident. Des dels primers dies que em vaig posar a treballar a casa del teu avi, vaig sentir una estima especial per Cecília, doncs ella em va fer sentir com a casa.

Quan venia a Paris estava sempre contenta i contagiava aquella alegria. A poc a poc començàrem a contar-nos les coses com a bones amigues que ens férem.

El fet de no poder ajudar els del seu bàndol, els “vençuts”, i el fet d’haver d’amagar la seua ideologia en una vida burgesa, la feia sentir-se tancada a una gàbia d'or. Des del primer dia que va conèixer ton pare, va estar enamorada d'ell, però aquest amor que li tenia, feia que amagara els seus pensaments.

Després d'anys de silenci, decidí ajudar els “vençuts”, espiant i passant informació de company en company, i sempre a aquell que era del seu bàndol.

En una de les seues estades a París, conegué l’Albert Camus, i fou impossible que no s'enamorara d'ell, doncs malgrat la fama de “Don Juan” que tenia, sempre va estar pendent de Cecília en tot moment. I sí, potser que Camus fóra el teu pare, per aquells encontres nocturns dels dos amants, però jo crec que ni la teua mare n'estava segura del tot.

Malauradament i gràcies als detectius que va contractar, el teu pare descobrí les mentides i el que amagava la teua mare. El teu pare sols li digué que marxara de casa, a París, que així podria cuidar del teu avi i estar amb la persona que vertaderament estimava. Cada mes, podria tornar a Barcelona per veure't.  La teua mare em telefonava constantment per contar-m'ho tot.

Ella li ho contà tot a Camus, i decidiren reunir-se a Avinyó per abandonar-ho tot i viure junts, però els maquis descobriren que preferien viure el seu amor, a la llibertat del poble i ells dos eren dos persones claus per a la resistència contra el règim. Aleshores, decidiren atemptar contra ells, ja que se sentien traïts. Després que Camus deixara la seua família a l'estació, va ocórrer aquest “accident”, amb el vehicle amb el qual anava. Hores més tard, la teua mare era atropellada també “accidentalment” per una camioneta a Avinyó.

Em vaig assabentar del que va ocórrer vertaderament, perquè vaig investigar sobre la mort de la teua mare, i sobre aquell conductor anomenat Juan Pérez. Vaig ser jo la que vaig enviar al seu nebot a parlar amb tu, perquè pensava que la seua informació t'ajudaria a esbrinar l'enigma, ja que jo no vaig ser capaç. Però després de llegir el teu llibre, he sabut que només et va embolicar més.

Em resultava molt difícil contar-te tota la veritat després de tants anys, perquè jo encara veia com una nena petita i innocent. Espere que acceptes les meues disculpes.

                                                                                   Madeleine, una persona que t´aprecia.