Cartes seleccionades de l'IES Rei En Jaume d'Alzira

Com a concurs literari hem de dir que hi ha més de cinquanta textos/cartes presentats, però sols hem seleccionat una dotzena, per allò d’ajudar en la lectura del jurat. Gràcies per la tasca ben feta i les col·laboracions presentades.

Salutacions i abraçades a tots els que fan possible aquest encontre literari.

2n de batxillerat de l’IES Rei en Jaume d’Alzira

150 Central Park S, NY 10019,

 Estats Units

''He travessat oceans de temps'', aquestes paraules van penetrar al meu dins com mai ho

havien fet cap altres. Aquestes paraules em semblaren llunyanes però a la vegada

pròximes en boca d'aquell home que s'acostava a mi fet un oceà de nervis. Aquestes

paraules, planeres, simples, en un altre moment m'haurien semblat, tan sols, paraules de

Bram Stocker. Però en aquell mateix instant s'endinsaren en mi tan profundament com si

foren vaixells solcant al meu interior recorrent oceans de temps.

En aquell mateix instant, efímer, ho vaig comprendre. De segur que cap altra hauria estat

tan viva com jo per comprendre-ho amb cinc paraules. Viva, perquè cap altra sap el que

n'és la vida fins que n'ets immortal. Viva, perquè cap altra en sap el que n'és la vida fins

que el teu somriure a Ninotchka fa córrer rius de tinta als diaris amb titulars: ''La Garbo

riu''. I viva, perquè cap altre sap el que n'és la vida més que aquell qui desitja la mort.

Ara, estimat John Smith, em penedeixo d'haver sigut llunyana amb tu malgrat la

proximitat. Ara, estimat immortal, em penedeixo per no haver estat suficientment ''viva''

aquell dia al parc i a casa de Valentina per reconèixer el dolor que em provocava el ser

immortal a les pantalles malgrat la meva fredor. Ara, estimat amic, et dic que travessaria

oceans de temps enrere per tal de no ser immortal.

 Greta Garbo  (Betlem Ballester, 2n batx A

Hola Joan Ferrer,

Ahir per la vesprada, mentre passejava amb el meu gos al parc, un colp d'aire del sud va fer que em trobara amb la teua carta. La primera vegada que la vaig llegir vaig creure que era tot una mentida però de seguida ho vaig comprendre tot... tu volies que jo trobara aquesta carta!

Encara que faces com que no saps res, tu sabies que jo prenc el té de les cinc amb la reina d'Anglaterra i que som íntimes amigues.

També sabràs que m'han contractat com a guarda de la presó reial recentment i per això també necessites la meua ajuda, doncs bé, jo necessite la teua. Jo et garantitzaré aliments i aigua que et donaré cada volta que vaja a la presó.  A canvi, vull que  et cases amb mi ja que encara sóc jove i vull tindre fills prompte. Em dóna igual el tema de la immortalitat, això és producte de la teua avarícia i a hores d'ara no té ja remei. Espere impacient la teua resposta, encara que ja la note evident.

La teua pròxima estimada, la senyoreta Anna Campos.

Palau del Dimoni, Infern

Presó de *****, Anglaterra

Benvolgut Joan,

Hola amic! Quan de temps sense saber res de tu! No et veig des  que em convocares en aquell monestir de Portugal deixat de la mà de Déu. Sóc el teu amic, el Dimoni. Com van les coses? A si, estàs tancat en una presó. Espere que no t’importe que haja agafat la carta que vas escriure  a la reina d’Anglaterra. M’ha agradat molt la comparació que fas en la carta de la teua vida amb una partida d’escacs (jajaja). Jo diria que és molt encertada, sobretot quan el rei ha de  demanar ajuda a la reina per guanyar.

Anem al gra estimat Joanet. Com ja t’hauràs assabentat he perdut l’spata ignea. Com? Una llarga història amic, ja te la contaré. En tot cas el que vull és que tu la recuperes per mi i a canvi et concediré un desig i, és clar, et trauré de la presó. Els terminis del desig seran els mateixos que l’última vegada. Pots desijar el que vulgues, deixar de ser immortal i viure una vida normal, morir d’una vegada, tindre una companya inmortal... el que vulgues jo t’ho concediré.

En fi amic meu, espere una resposta. Ja ens vorem.

Una abraçada

El Dimoni (Llorenç Mahiques, 2n batx B)

Majestat,

Sóc coneixedor de la carta del Joan Ferrer, el cas es que no sabia que la carta aplegaria a les teves mans, per això, vull dir-te que lamento moltíssim el fet que la rebessis. No se com ho va fer per tal de enviar-te-la. Joan no es troba en cap presó, sinó a l’hospital psiquiàtric de Bedlam, i jo sóc el seu psicòleg. El meu nom és John Smith i estic estudiant el cas de Joan Ferrer quasi una dècada, concretament 9 anys i 8 mesos, encara que ell es pensa que porta ací ( a l’hospital, no a la presó) uns quants anys més.

Joan va ingressar a aquest hospital als vint-i-tres anys a causa d’un accident de cotxe, aquest accident va provocar nombrosos danys als seu cervell. Jo amb companyia d’ altres metges, em fet nombrosos avanços en l’estudi d’aquesta malaltia tan misteriosa que sofreix. Hem comprovat que pateix una pèrdua de memòria molt misteriosa, açò provoca que es faça una realitat a la seva manera, com que no recorda res creu haver viscut quasi mil anys.

Postdata: tots el personatges que descriu en la carta que et va enviar sí que han format part de la seva vida, encara que el seu cervell distorsiona els noms i els moments. Majestat no sabem per quin motiu la va nomenar  en la carta, però,  tal vegada puga ser d’ajuda per a curar-lo  o fer avanços en la seva recuperació. Per favor Majestat, li demane ajuda, jo ja estic prou esgotat, ja que a mi em considera el dimoni...

ATENTAMENT:

J. Smith (Borja Montalvà, 2n batx C)

Buckingahm Palace

SWI LONDRES

Estimat Joan Ferrer:

Després de llegir atentament la seua carta, he arribat a la següent conclusió:  totes i cada una de les històries que ha narrat són una barreja de mentides. Puc creure que haja nascut al sud dels Pirineus, puc creure que el seu ofici era el de ferrer inclús que haja trobat l’amor en diferents ocasions, però no puc creure  que vosté desempenyara totes les seues activitats des de fa mil anys. Quant a l’espasa de la que parla en la seua carta, veig que es complicat entendre com un ferrer humil va aconseguir eixos materials tan especials amb pocs recursos. Però el que m’és  difícil de creure és la seua historia amb el dimoni, els tres desitjos, vore’l en persona…

 I, com a reina que soc, he parlat amb el dimoni ja que vosté m’ha parlat d’ell intensament en la seua carta. Ahir sense anar més lluny vaig convidar-lo al palau. Li vaig parlar de vosté, i que curiós, no el coneix. Mai s’ha mostrat fins ara i inclús em va dir que ell sols manté amistat amb persones poderoses i no amb un simple ferrer.

Per tant tinc la seguretat que vosté és un home corrupte, que l’únic que vol es enganyar-me per al que deixe en llibertat. Espere de tot cor que cumplisca un a un tots els anys de comdemna. I, sense res mes que afegir m’acomiade desitjant-li una estància agradable en la presó.

Reina D’Anglaterra, Buckinhgam Palace.

(Marta Girbés, 2n batx C)

Presó de *****,  Anglaterra

    Darreries del segle XX

Joan Ferrer  (John Smith)

Presó de *****,  Anglaterra

Estimat Ferrer,

Sóc el guarda encarregat de la circulació de les cartes de la presó. En el referent a la vostra carta no ha arribat al seu destinatari, en aquest cas a la Reina d’Anglaterra, per un únic i principal motiu. He llegit jo la vostra carta i m’ha paregut interessant i un tema del qual et puc ajudar.

Fa uns anys endarrere vaig conèixer un cas paregut al vostre, i ell va deixar de ser immortal prenent-se una poció que li donés un any més de vida i al cap d’aquest, morir-se.

Aquest xic, Manel, era un jove de la presó company i amic meu de cel·la. Amb ell vaig viure grans moments, en els quals, una nit vam intentar fugir d’ací, però ens va eixir mal la jugada, ja que a ell el van descobrir i un home, una espècie de diable, el va condemnar a la immortalitat de la qual no podria escapar a no ser que es prenguera aquesta poció.

Amb aquesta carta t’enviaré el flascó d’aquesta beguda i vostè prendrà la decisió de seguir sent immortal o deixar de ser-ho per sempre més.

Francesc Clark (Laura Villalba, 2n batx A)

 Château en Vaux-le-Vicomte

A 12 d’abril de 1661

Madame de Sévigné

Château des Rochers-Sévigné

Vitré, França

Estimada madame,

Escric per fer-vos coneixedora d’uns fets que he indagat i advertir-vos que tingueu cura de la gent amb qui vos relacioneu, doncs vivim en un món ple d’estafadors, rere una aparença de refinats intel·lectuals. La persona a qui em referisc és Jean Laforge, el banquer que freqüenta el saló per estar, clarament, en companyia vostra.

No vull que penseu que em deixe portar per sentiments ignominiosos. Tingueu clar que recorde les vostres paraules: “Si els homes han nascut amb dos ulls, dues orelles i una sola llengua és perquè s'ha d'escoltar i mirar dues vegades abans de parlar.” No es tracta de prejudicis, sinó d’una sèrie d’indicis que em fan sospitar i, com a protector de l’Imperi i de vostè, madame, m’obliguen a alertar-vos.

Ambdós estarem d’acord en el fet de que Jean Laforge és un personatge misteriós. Ningú coneix la seua procedència, i si li preguntes sempre desvia la conversació. Resulta impossible saber res d’ell. De què fuig? Quin delicte por haver comés per evitar sempre parlar del seu passat? Una cosa és ben certa, és un home ric, i no pel seu ofici, no, l’origen dels seus diners, que resulta tinguen un fons inesgotable, són tan intrigants com la seua procedència. Es tracta d’una herència familiar? Com és possible, en aquests temps en què disposem cada vegada més de la informació pertinent dels nostres ciutadans, que ningú conega la existència d’un ric parent seu? No, pel que fa a mi, el senyor Laforge no prové del nostre distingit món. Jo, com sabeu, tinc la responsabilitat d’esbrinar amb quin tipus de persona estem tractant, a fi de mantindre’ns fora de qualsevol perill.

Sóc conscient de la vostra estreta relació amb el senyor Laforge, madame, però vos pregue reflexioneu sobre la vostra amistat, doncs considere que abans de confiar en un estrany deuríeu assegurar-vos de que el seu passat no és obscur. Fins que les meues conjetures no em porten a cap afirmació segura, per favor vos demane, tingueu en ment aquesta carta. Sabeu que tot el que faig és pel vostre bé. No cessaré la investigació fins asseverar que esteu en bones mans.

     El vostre amic i admirador,

M. Fouquet

(Marta Súnyer, 2n batx A)

Benvolgut Joan Ferrer:

Em dic Dolors Balaguer, i m’he trobat per casualitat la seua carta a terra. Com sóc una persona molt curiosa l’he llegida. Sent molt que estiga a la presó, però personalment crec que la seua vida és molt interessant.

Deu ser molt dur ser immortal, no poder correspondre a la seua estimada i no poder sentir allò que sols som capaços de sentir els mortals. Però, per altra banda, pot considerar-se una persona afortunada pel fet de ser diferent a la resta. Té l’oportunitat de viatjar per totes les parts del món i conèixer altres cultures i idiomes. De vegades molta gent voldria tindre tots els diners que els calgueren  per poder fer front a les adversitats de la vida.

Li reenvie la carta que ha escrit a la reina per a que puga tornar a enviar-li-la. Si la reina respon a les seues peticions seria un gran honor per a vosté. Però si no és així li puc aconsellar que deixe que passe el temps, que tinga un bon comportament a la presó, sols així podrien considerar el seu alliberament.

Salutacions cordials.

Dolors. ( Cèlia Esteban, 2n batx B)

Benvolgut Joan.

Sabia que aquells ulls amagaven algun secret fosc i que això que teníem en comú anava mes enllà de tot el que es pot veure. Les teues paraules em van fer reflexionar i durant tot aquest temps li he donat voltes a la manera de trobar la resposta a aquella pregunta que m'ha rondat pel cap. Inmortals? És cert que la teua mirada reflectia anys, segles de vida, d'experiència i de dolor. I si, pot ser, compartíem allò de ser inmortals però d'una manera diferent. I amb el temps ho vaig entendre.

Em sap greu que aquest haja sigut el teu destí, açò de viure tota l'eternitat. Encara que també siga el meu, però de mi tan sols quedarà el record en la memòria de les persones mentre que tu, amic, hauràs de viure sempre. Llevat que trobes la solució a aquest, el teu problema. La vida... la vida has de valorar-la i disfrutar-la encara que siga curta, però és això, el seu temps limitat el que la fa viure de manera mes intensa

Pot ser que la teua decisió fora la que tothom hagués pres en la teua mateixa situació. Però, quin sentit té viure sense amics, parella, família amb qui compartir-la? Segur que tu saps respondre a aquesta pregunta perfectament. No està en les meues mans el teu pròxim destí però si dir-te una última cosa. Pensa, pensa’t les coses bé i oblida  la immortalitat.

Sort,amic. Greta Garbo. (Nerea Garcia, 2n batx C)

Sr. Joan Ferrer,

probablement no sàpigues qui sóc i per això em presentaré abans de res. Em diuen Vicenç Pagès Jordà i sóc un escriptor i professor de català. El motiu d'aquesta carta és que casualment aplegà a les meues mans un escrit dirigit a la reina d'Anglaterra.
Com comprendràs, no em vaig molestar en pensar si seria real tota aquesta història, i vaig pensar que seria alguna broma. Tanmateix, em va agradar molt la carta i com que ningú pareixia ser l'autor (no comptava amb tu) vaig decidir publicar-la com a meua. Han passat uns anys des del moment en què ho vaig fer i fa una setmana aproximadament, m'aparegué el dimoni que probablement tenia ganes de diversió. Llavors em vaig adonar que possiblement tu si existies i en investigar un poc ho vaig comprovar. Pense que tot ha sigut un malentés i per això et demane disculpes. M'agradaria que fórem bons amics i volia dir-te que estic intentant idear una forma per a trobar-nos el més aviat possible, per compensar així el meu error.

Atentament, Vicenç Pagès.

PD: El dimoni em pot concedir encara tres desitjos però abans m'agradaria parlar amb tu; podem fer bons plans i una vida eterna amb dues persones pot ser més divertida que en solitari.

(Agustí Garcia, 2n batx A)

                                                                                              Joan Ferrer

Estimat Joan:

Pense que portes un temps preguntant-te perquè vaig voler l'spata ígnea, i perquè després la vaig abandonar a un museu.

Veuràs, pocs coneixen realment de la meua existència hui, i aquells que també han fet tractes amb mi, no han aconseguit viure tant de temps, perquè arribat el moment de desesperació en què ja no suportaven més temps la immortalitat, acabaven per vendre'm la seua ànima a canvi del descans etern i fa ja algun temps que esperava veure't arribar a eixe punt per a què em cridares.

Però, he arribat fins i tot a estimar-te com a un fill, veure't com has anat evolucionant, com satisfeies els teus desitjos i dedicaves la teua vida a tu egoistament. Sempre vaig saber que eres llest, i el meu interés en tu encara viu. Joan, vull fer-te un oferiment, açò pot acabar amb la teua angoixa o donar-te una nova  oportunitat: Vull que ocupes el meu lloc durant 500 anys, necessite unes vacances, què em dius?"

En alçar el cap del full, ací estava ell amb un somriure i un paper que semblava un contracte.

(Maria Martínez, 2n batx A)

Bona nit, Joan.

Encara que no em coneixes hem estat tan prop que no t’ho pots ni imaginar. Tants anys, tants segles, aventures, desventures, amors i desamors, sempre has estat a la meua ombra. I és ara, a les teues hores més desesperades, quan has vingut a trobar-me. Quanta vida perduda, Joan. Si hagueres prestat més atenció a les coses importants, hagueres vist que aquestes no tenen preu i per tant no es poden comprar ni vendre. Sí, Joan, així és. Sóc jo, la teua essència més interna, eixe punt de tu que no et pertany sinó als teus avantpassats, sóc l’amor d’allà on ve qualsevol ésser humà, qualsevol cor que, en un moment donat, comença a bategar.

Ara que ja em coneixes i que et coneixes, comprendràs que no vas poder vendre-ho, que la part més interna de la teua essència és també la menys teua perquè pertany a l’ésser humà, a la col·lectiva història d’aquest encadenament de vides. En eixe racó he cohabitat amb tu tots aquests anys… Sóc jo, Joan, la teua vertadera voluntat que ve a deixar-te anar. Estàs llegint-me mentre m’escrius i no és la mà, ni els ulls qui ho fan: és el cor. Ets tu, el vertader tu que mai va poder ser comprat ni venut. Ara, finalment, ets el teu propi amo. Tu decideixes.

Descansa en pau.

(Carme Filgueira Redal. 2n Bat. B)