12 de març 2014

Estimat Sr. Joan.
L’escac és el joc de la guerra. I tota guerra té dues perspectives: una de col·lectiva, l’altra, individual.
S’intueix, de la seua carta, l’evolució de la societat al llarg dels deu darrers segles a través del joc. I és cert. L’escac recrea la seua societat medieval amb atacs ràpids, i on sols tenen valor les peces reials. El Renaixement gaudeix amb la destrossa de l’enemic, la seua aniquilació, més que la victòria. Al segle XIX tot canvia, el control del centre del tauler, per part dels peons, estableix el control estatal, i amb ell els seus maldecaps.
L’escac té una altra cara que vosté ha desaprofitat: jugar, participar! Vosté no ha jugat, vosté sols ha estat un espectador. Tan sols en una ocasió, volgué participar. Quan Pizarro executà Atahualpa. Vosté que sempre ha estat un ploramiques, implorant i apel·lant a la seua ignorància, un senyor de més de cinc-cents anys, volgué rescatar-lo. Atahualpa pensava que era Déu, com vosté mateix, i que res podia perjudicar-lo. El rei Inca era l’original, vosté sols ha estat una mala còpia de les persones que han volgut ser i no són.
                                            Atentament.
                                                           Bobby Fischer.


Àngel Peiró. Professor.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada