10 de març 2014

          Joan, Joan... Tan desesperat us trobeu com per demanar la vostra pròpia mort? Fa no res us trobàveu encantat de ser immortal i, ara? Mireu-vos ara, demanant a sa majestat que, per pietat, us faça el favor d’acabar amb la vostra vida...

            Em feu llàstima, Joan, molta llàstima... Us he de confessar un secret que, de segur, us farà botar del llit. Recordeu aquell dia que demanàreu al mateix dimoni la immortalitat de la qual ara voleu lliurar-vos? Bé, jo sóc aquell dimoni.

        Des del primer moment sabia que anava a passar açò, que us tornaríeu boig i que acabaríeu suplicant que la mort vingués per vós, ho sabia Joan, ho sabia... Què se suposa que hauria jo de fer ara? Hauria de donar-vos el plaer de morir, o hauria de continuar amb aquesta lliçó de vida? No sé què fer amb vós, Joan, no sé què fer...

        L’únic que jo pretenia era donar-vos una vertadera lliçó de vida, una lliçó que tractava d’ensenyar-vos que l’eternitat no hauria de ser el gran afany de l’home, que sols hauria de ser l’amor per la vida i la passió per aquesta el que hauria de moure els mortals, però volguéreu anar més enllà, anàreu fins on ningú no ha pogut arribar, volguéreu arribar a ser Déu, Joan, Déu...

           Com a rei del més obscur dels focs, hauria de ser malvat amb vós i condemnar-vos a la vida eterna, però sé que us heu adonat de la vertadera importància de la vida, sé que ara sou humà. Més prompte que tard em reuniré amb vós. No us queda res de patiment, Joan. Resistiu, d’ací no res estareu en la més bella inexistència.


Salutacions cordials des de l’avern,
Lucifer

Carlos Casillas Serra
IES BERENGUER DALMAU. Catarroja
2n de batxillerat A

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada