Cada matí, des de fa cinquanta anys, camina per la mateixa platja i en el
mateix sentit. Sent la brisa, l’ olor i la tranquil·litat del mar a l’ hivern;
el color de l’ aigua i les xicotetes flors que eixen en les dunes en primavera;
els joves corrent, famílies fent exercici
junts a l’estiu i les gavines buscant menjar a la tardor.Té una vida
monòtona i senzilla, quan torna de caminar, s’asseu en la terrassa i mentre la
seua dona llig poesies, ell plasma sobre un llenç el paisatge, les gavines
sobrevolant el mar. Els seus néts el visiten, els porta a la platja sempre que
pot, els ensenya llocs ocults en aquell xicotet poble costaner. Intenta passar
el major temps amb ells.Un estiu mostra
als seus néts una xicoteta platja deserta, no molt coneguda. Es diverteixen. En
tornar a casa, els xiquets es canvien i continuen jugant mentre els pares fan
les maletes. Ell, torna a la platja, això el relaxa. En tornar, nota les coses
diferents, el mar està més revolt, amb grans ones i l’ aigua ja no és
cristal·lina. Sap que aquell passeig és l’últim.
María Aviñó Plaza, 2n Batx A
IES Campanar
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.