És la rutina diària des de fa
tres anys. Anar a classe, eixir, i anar a veure'l, estic hores amb ell, però
sempre acabe de la mateixa manera. Hui és diferent. M' acomiade d' ell, i
continue caminant per un camí més llarg que el de sempre. Pense i recapacite si
paga la pena i arribe a una conclusió. Ja no puc més. Ja no sóc la mateixa, ja
no tinc ganes de continuar retenint llàgrimes, ja em fan mal els ulls. Ja no
puc fingir que no passa res i que no em fa mal res. Ja no puc aparentar ser
forta perquè per dins em destrossa, i ara sóc més vulnerable que mai. Ja no
vull ser més un destorb. Sé que no sóc valenta, no lluite ni m’ arrisque però
vull posar fi a tot açò. Hui és el dia. Puge al terrat de ma casa, tinc por de
fer-ho, pense que no sóc capaç, però sé que és el millor. És la meua decisió, i
no hi ha temps per tirar-me arrere. Sé
que hi ha altres maneres per a solucionar açò, però hui és la meua fi.
Respire profundament, observe
la ciutat des del més alt i em llance.
Laura Alcaraz Castillo, 2n Batx B
IES Campanar
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.