4 de març 2015

CANVI

És la rutina diària des de fa tres anys. Anar a classe, eixir, i anar a veure'l, estic hores amb ell, però sempre acabe de la mateixa manera. Hui és diferent. M' acomiade d' ell, i continue caminant per un camí més llarg que el de sempre. Pense i recapacite si paga la pena i arribe a una conclusió. Ja no puc més. Ja no sóc la mateixa, ja no tinc ganes de continuar retenint llàgrimes, ja em fan mal els ulls. Ja no puc fingir que no passa res i que no em fa mal res. Ja no puc aparentar ser forta perquè per dins em destrossa, i ara sóc més vulnerable que mai. Ja no vull ser més un destorb. Sé que no sóc valenta, no lluite ni m’ arrisque però vull posar fi a tot açò. Hui és el dia. Puge al terrat de ma casa, tinc por de fer-ho, pense que no sóc capaç, però sé que és el millor. És la meua decisió, i no hi ha temps per  tirar-me arrere. Sé que hi ha altres maneres per a solucionar açò, però hui és la meua fi.
Respire profundament, observe la ciutat des del més alt i em llance.

Laura Alcaraz Castillo, 2n Batx B
IES Campanar

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada