VIDA

Desperte, i ja estic mort. Com cada matí em lleve del llit com un fantasma i comence un nou dia en el meu camí cap enlloc. Ix de casa, destí: l'estació. Agafe el metro, també ple d'ombres com jo, tot i que entre la multitud encara puc distingir algunes mirades plenes de vida, algunes mirades amb llum, com la del  xiquet que somia que és un pilot o aquella adolescent que no pot dissimular les seues ganes de menjar-se el món. Arribe a la meua parada, isc del vagó, puc veure com s'allunyen, pilotant l'un, i taral·lejant  absorta alguna cançó, l'altra. Camine fins al treball sense prestar massa atenció al que m'envolta. Cadascú viu pendet del seu món interior sense adonar-se de que alhora un món hi és fora. Camine esperant que alguna cosa impredictible li done un gir de cent huitanta graus a la meua història i trenque les corretges de la monotonia, però hui tampoc passa.

Huit hores i altra vegada en la mateixa estació, ara fent el camí de tornada.

Arribe a casa i sols desitge endinsar-me al llit, on tornaré a viure, per a morir, com cada matí, en despertar.

Lorena Ródenas Sánchez, 2n Batx A

IES Campanar