1 de març 2015

CENDRES

Puc mirar allà on vulga, pero mai no escaparé. I mire... I torne a mirar... I no sé exactament que és allò que mire. M’assec. M'alce... M'acoste. A poc a poc. Tot està borrós i jo..
De sobte camine. Tot és normal. El mateix home del bar parant taula, el mateix autubús que se'n va a les 8.35, la mateixa cara amargada d'aquella dona solitària del primer pis...
És curiòs perquè jo mai no he comprés allò que és normal, i allò que no ho és. Sols comprenc una única cosa. Pots imaginar quina és?-
Ara, es quan ho veig. Nítid. Més clar que mai. Enfront dels meus nasos. Comprenc això de la qual cosa ningú mai m'ha volgut parlar. Pot ser per por, respecte, auguri... Pero jo no havia estat mai tan segura d'alguna cosa; La mort. Allò que sí és present, real... Perquè "ell era el que tu eres, i tu... Tu seràs el que ell és", em recordava aquella tomba.

Júlia Moreno
IES BERENGUER DALMAU. Catarroja

2n de batxillerat A

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada