CENDRES
Puc mirar allà on vulga, pero mai no
escaparé. I mire... I torne a mirar... I no sé exactament que és allò que mire.
M’assec. M'alce... M'acoste. A poc a poc. Tot està borrós i jo..
De sobte camine. Tot és normal. El mateix
home del bar parant taula, el mateix autubús que se'n va a les 8.35, la mateixa
cara amargada d'aquella dona solitària del primer pis...
És curiòs perquè jo mai no he comprés
allò que és normal, i allò que no ho és. Sols comprenc una única cosa. Pots
imaginar quina és?-
Ara, es quan ho veig. Nítid. Més clar que
mai. Enfront dels meus nasos. Comprenc això de la qual cosa ningú mai m'ha
volgut parlar. Pot ser per por, respecte, auguri... Pero jo no havia estat mai
tan segura d'alguna cosa; La mort. Allò que sí és present, real... Perquè
"ell era el que tu eres, i tu... Tu seràs el que ell és", em
recordava aquella tomba.
Júlia Moreno
IES BERENGUER DALMAU. Catarroja
2n de batxillerat A
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.