La vida és l’obra que els músics quotidians interpreten dia rere dia.
El sol surt entre els tarongers, jo sóc ací, tocant el meu humil instrument
de doble canya, acompanyant els meus veïns que com cada dissabte treballen la
terra. Ja fa molts anys que interprete, tants, com els que porta aquesta terra
donant suport als meus companys però avui tot és diferent. Per primera vegada
me n’ adone. Una mirada incessant es clava a l’escena, freda, expectant, famolenca.
Es fixa al nostre teatre, esperant veure el rovell de les corbelles, esperant
que els cossos es tornen pols, sempre esperant... Impossible escapar d’aquest
constant compàs marcat per aquella mirada; la impotència, els plors provocats per
l’ absència, la solitud, el pes gegant del temps carregat a l’esquena, l’ encorbament
progressiu.
La terra acabarà sent erma, els instruments vells, la roba bruta.
Pensem que la coda final ja està prop, que els últims compassos són
interpretats i potser ningú els torne a escoltar mai més.
El sol s’amaga rere els tarongers i junt amb la llum, tots sortim de
l’escena.
Álvaro Olivares Galvany, 2n Batx B
IES Campanar
GILIPOLLAS
ResponElimina