L’he vista. Tota ella envoltada per una obscuritat tenebrosa, una túnica negra de cap a peus, i un rostre ocult però que dóna pas a imaginar un camí sense retorn. Ha vingut i de la mateixa manera, silenciosa, se n’ha anat.
Surt de casa, avance i el carrer va desdibuixant-se a mesura que m’allunye. No sé com sortir d’aquest malson. Les cames em fallen, sent que sóc dèbil, com si un bufit d’aire em pogués dur al més enllà. Tal vegada aqueix és el meu lloc ara. No estic satisfet amb la meua vida, he fallat a moltes persones properes a mi. Tal vegada la meua estimada Anna sàpiga perdonar-me. No he sabut ser un pare.
De sobte reconec el paisatge, la gespa verda, els xiprers, la infinitud de tombes encaixades perfectament, les unes al costat de les altres com bresques d’abelles. Un grup de gent sembla que està acomiadant algú molt estimat. Identifique el pàl·lid rostre d’Anna, la meua estimada filla, dolça i bonica com sempre, però ofegada en llàgrimes i en la tristor. Curiós, m’acoste a la tomba, passe desapercebut i puc llegir: Amics i familiars t’estimen, Miquel, en especial la teua filla Anna. Sempre amb tu.
Marina Palomares Alberola 2n Batx. B.
IES Jaume II el Just
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.