L’observe. Ella em mira impassible. No és com sempre l’havia imaginada.
Fa un gest. Hora d’anar-se’n, vol dir, però no em moc, vull quedar-me. Li ho dic, però ella nega amb el cap i torna a assenyalar la porta. No tinc cap altra opció, he d’anar-me’n. Abans intente escriure una nota a la meua família, però és inútil, ja no puc agafar el bolígraf.
Resignat, isc darrere d’ella mentre done una última ullada a allò que ha sigut la meua llar durant tants anys. Em guia, tot i que ja sé on em porta. Arribem ràpidament al nostre destí. Sense el destorb de la força de la gravetat, es viatja de forma més eficaç.
Quan arribem, em fa esperar. Sé què em passarà, però ja no m’importa. Observe, per última vegada, la meua Mort. Qui haguera dit que seria un ocell?
Idoia Palomares Creences, 2n Batx B.
IES Jaume II el Just
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.