Per fi he pogut escapar d’aquell nefast lloc on em tractaven com si jo fóra un animal salvatge. Com que em persegueixen, he tractat de refugiar-me a la zona més elevada de la muntanya, per tal que als meus perseguidors no els resulte fàcil caçar-me. He fet una espècie de refugi en el qual poder ocultar-me i passar les gelades nits, mentre m’alimente menjant allò que puc i bevent de l’humetat que deixa la rosada a la vegetació.
Són les vuit del matí quan sent unes veus a la llunyania. Sigil·losament m’acoste. Parlen de mi, saben el lloc on em trobe, on estic refugiat. Puge al meu cau per agafar aquella ferramenta que m’havia fet per tal de defendre’m quan, de sobte, sent com si fos l’esclat d’un masclet molt a prop. Tot seguit veig un home i em decidisc a córrer, sense adonar-me que vaig en la direcció, cap als qui volen fer-se amb mi. Ja és massa tard, els veig davant meu i em quede quiet. Els trenta hòmens carregats amb fusells passen pel meu costat, però estranyament, sense fer-me gens de cas.
Des d’aquest moment ja mai més no em farà cas ningú.
Roberto Pelegrí Mifsud, 2n BATX A
IES Jaume II el Just
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.