MICRORELATS IES ALBAL (I)
SILENCI

El telèfon sona mentres jo, tombada en el llit, no pense en res. Un, dos, tres i sona una altra vegada, quatre, cinc, sis... No cessa, opte per alçar-me -¿Diga’m? -silenci. Penge i torne al llit. Llavors, el veig, un xicotet forat en el sostre que em mira. Decidisc posar-me en peu i comence a rascar-lo. Cada vegada es fa més i més gran, jo no puc parar de rascar. Llavors la note, una freda brisa m'acarona la pell. Decidisc botar dins del forat, una mala decisió. Acabe en un lloc ple de res, cride, no hi ha ningú. Començe a caminar, no hi ha res, només mals records que em perseguixen i em parlen cada vegada més fort. Acabe asseguda entre crits, esperant que acabe el temps que no passa, sona el telèfon: -¿Diga’m? -silenci.

                    Andrea Jordán Sierra 
1r Batx C

IES ALBAL

AVIÓ

Havien travessat una gran tempesta i el sol brillava de nou en el cel. En un dels seients Bru dormia. No li agradaven aquells viatges i més després del somni que constantment l’assetjava: un avió queia a terra inesperadament. Aquell dia, tot i estar dormit, cregué sentir la veu del pilot ordenant-los que es posaren els cinturons i mantingueren la calma. Aleshores, obrí els ulls i somrigué. Recordava que al somni ell eixia viu de l’accident. Per això, tornà a dormir.

Clàudia Gómez

1r Batxiller C

IES ALBAL

METAMORFOSI INVERSA

Eixa nit, en desvetlar-se, no sentí absolutament res. Decidí alçar-se i caminar per la casa buscant algun signe de moviment. Res, silenci. Aquell silenci que una setmana enrere li havia resultat un autèntic plaer, ara semblava insuportable.

Va tornar al llit i començà a recordar la seua alegre i magnífica vida. Sí, aquella vida que tenia abans de la tragèdia que ell mateix havia dut a terme. S'infiltrà en els seus pensaments a la recerca d'una resposta. Per què? Per què aquella nit, histèric i desesperat, culpà aquelles càpsules que no el deixaven dormir? Per què s'alçà i acabà amb la vida del fill que amb els seus plors no el deixava dormir? Per no fer patir la seua dona, la va ofegar amb un coixí.

Mentre aquests pensaments envaïen la seua memòria, sentí com el seu cos s'allargava i es feia petit. Sentia com les seues extremitats es segmentaven i queien. Li havia arribat la metamorfosi inversa. Una papallona, amb el poder de volar i ser lliure i feliç, es transformava en un cuc que s’arrossegava per terra, potser, com a conseqüència dels seus actes.

Coral Millán González

1r Batxilletar C

IES ALBAL

COMIAT

Camine sota la foscor de la nit. Les úniques llums que il·luminen el meu camí són els fanals i la lluna plena. Camine de presa per arribar al més prompte possible a casa, on m'esperen els meus pares. De sobte, sent un soroll darrere meu. Camine més de presa. Torne a sentir el soroll, però més a prop, i entropesse. Caic i em pegue un colp molt fort al cap.

Òbric els ulls, m’incorpore, em faig una revisió. Aleshores és quan sent la remor: el carrer està ple de gent que conec i feia temps que no veia. Sent un impuls, mire a terra i reconec el meu cos gitat amb un trau al cap i amb els ulls oberts. El meu cos inert. L'impacte ha sigut mortal, però l'únic que vull és acomiadar-me dels meus pares.

               Lorena Roca Galdón

1r Batxilletar C

IES ALBAL

No puc creure el que està passant. Em trobe davall del meu llit, morta de por, amb una suor abundant en el meu cos. Des d'ací puc escoltar mon pare agonitzar; a ma mare no l'escolte, no sé què ha pogut passar, em tem el pitjor.

Escolte els seus passos pujant les escales, cada vegada més a prop, el meu final s'aproxima.

Aroa Galán Navarro
1r Batx C

 IES ALBAL

PANTALLA

Estic tombada en el llit, estudiant. De sobte, m’entra molta son i, abans que me n’adone, m’adorm. Quan desperte, ja és de nit i el llibre de Valencià ha caigut a terra, així que m’alce i l’arreplegue.

Quan em dispose a deixar el llibre damunt l’escriptori, veig un puntet blanc que pareix moure’s en la pantalla del meu ordinador. El mire atentament, m’hi aproxime més i m’adone que el puntet és una xiqueta que s’acosta cap a mi.

Em quede embadalida mirant la figura que cada vegada es fa més gran i està més a prop de mi i, quan comprenc el que està a punt de passar, una mà ix de la pantalla i m’arrossega cap a l’interior. Ara estic atrapada a l’altre costat de la pantalla.

                                                                     Laura Gamón Andrés
1r Batxilletar C

IES ALBAL

                                                                             

SORPRESA

Un soroll molt fort, atronador, m'envolta i retruny en els meus oïts. Encara endormiscat, sóc reticent a obrir els ulls; la rutina cau sobre mi. Però em ve una sensació d'estranyesa que té a veure amb el meu cos, puc percebre com alguna cosa no va bé. Per fi m'anime a despertar-me del tot, em toque el pit i note com se'm queda la mà humida. Es tracta d'una substància apegalosa, un tant espesa. Estranyat, em mire la mà. He d'apropar-me-la molt perquè no porte les ulleres.

Quan l'olor d'òxid m’arriba al nas, ho sé: és sang. M'adone d'un dolor creixent a la part esquerra del tronc, on abans m'he tacat de sang. Encara confús, temptege la tauleta de nit buscant les ulleres que posaran llum en l'assumpte. Ara ja puc distingir amb claredat la figura que es troba davant meu amb una pistola en la mà, encara fumejant. Aquesta és l'última cosa que veig abans de perir: la imatge de la meua dona, contemplant amb satisfacció la meua fi.

Maria Casañ Murcia
1r Batx. C

IES Albal

L’home era al llit, dins d’un d’aquells somnis que tots voldríem tindre. Hi havia dos xiquets; un n’era ell, n’estava ben segur, però... l’altra xiqueta, qui era?  És clar, era la millor amiga de la infància, aquella que feia ja trenta anys que no veia, des que es va haver de mudar pel treball del seu pare. A poc a poc va adonar-se que tot allò eren records de la seva joventut, quan, lliure de preocupacions, era molt feliç jugant amb... amb... Júlia, així es deia.

Ja quasi al final del somni, quan estava a punt d’alçar-se,  va decidir que ell volia tornar a ser un xiquet i jugar amb la Júlia. I així ho faria, es quedaria dins d’aquell somni per a recuperar la felicitat perduda.

De matí, la seua dona se’l va trobar mort amb un gran somriure a la cara i encara va poder escoltar de fons unes rialles de dos xiquets. Ella, que acabava de somiar també aquest final, ja sabia com havia de continuar tot. Agafà la pistola del marit, s’apuntà al cap i ... ¡Buum! Posà  fi a aquells endimoniats somnis.

Óscar Monteagudo García
1r Batx C

IES Albal

HUMANITAT

El magnànim còndor s'hi posa. Aquelles ses poderoses ales alça i, amb el babilònic bec, un heroic i orquestral acord entona. L'àtom èpicament, ad interim, esclata. Un legítimament poderós, culte Sol, una inèdita, pròspera Terra i una perillosament narcisista Lluna in loco apareixen. A més a més, unes gegantesques erugues la Terra, de llibres, quadres, simfonies i tractats de totes les matèries plena, habiten.

Sol i Terra, teòricament, destinats l’un per l’altre són.

L'hora arriba. Les erugues irrespectuosament, sobre aquells elements d'aquesta Terra, el seu fastigós capoll posen. Amb el silenci, torbadors i aliens cant gregorians poderosament a sonar comencen. L'hora arriba. Les erugues, estranyades, els seus intactes cossos observen.

Emocions. La ira les pren. La Terra, la Lluna, a besar exhorten. Llavors, - contra voluntat - l'apropament s'inicia. Al mínim contacte, la bellesa gaiament, amb d'un cigne que riu l'aparició, aflora. El plaer les pren. La Terra, amb la Lluna, es besa. Llavors, catastròficament, destrucció s'inicia. El cigne tràgicament cau:

- Per què? – una atemorida eruga entona.

- Bèstia maleïda – el magnànim còndor vocifera – que, entre abella i eruga, ser eruga esculls. Mort!

Finalment, al terra de l'univers, un dodo que plora adolorit s'alça.

David Sancho Vila

1r Batx C

IES Albal