“Quan pararé de plorar?”,
pense mentre m'agafa un estrany home cap per avall. A la fi, però, amb ma mare se
m’eixuguen els ulls. En arribar a casa, el primer que faig és jugar amb els
joguets. Però prompte, mon pare m'obliga a fer els deures. “Fins que no ho tingues tot acabat, res de joguets”
diu. Té molt mal geni.
El
sopar és a taula. Estic nerviós, però. Pels controls finals de la universitat.
No vaig a sopar. És l'últim any de la carrera. Mon pare em dóna forces, segur.
Demà 20 de maig, farà dos anys, li duré flors. Entre entusiasmat a casa de ma
mare, per a comunicar-li que serà àvia per primera vegada. No hi trobe
resposta, dorm per a sempre.
Em
desperte pels sorolls del carrer. Hui hi ha juidici, forme part de la defensa.
Al tornar a casa, m'hi trobe fatigat, ha sigut dur. Dine. Entra el meu fill,
emocionat, per a dir-me que seré avi. Jo, però, dorm.
Jorge Mas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.