8 de març 2015

PAS

“Quan pararé de plorar?”, pense mentre m'agafa un estrany home cap per avall. A la fi, però, amb ma mare se m’eixuguen els ulls. En arribar a casa, el primer que faig és jugar amb els joguets. Però prompte, mon pare m'obliga a fer els deures. “Fins que  no ho tingues tot acabat, res de joguets” diu. Té molt mal geni.

El sopar és a  taula. Estic nerviós, però. Pels controls finals de la universitat. No vaig a sopar. És l'últim any de la carrera. Mon pare em dóna forces, segur. Demà 20 de maig, farà dos anys, li duré flors. Entre entusiasmat a casa de ma mare, per a comunicar-li que serà àvia per primera vegada. No hi trobe resposta, dorm per a sempre.


Em desperte pels sorolls del carrer. Hui hi ha juidici, forme part de la defensa. Al tornar a casa, m'hi trobe fatigat, ha sigut dur. Dine. Entra el meu fill, emocionat, per a dir-me que seré avi. Jo, però, dorm.

Jorge Mas

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada