Ser

Sóc pres, no vaig enlloc i només escolte.

Les blanques parets em xiuxiuegen a l'oïda històries que travessen el meu cos amb una esgarrifança que em fa creure per un moment que encara sent alguna cosa. Vull ignorar les seues pernicioses paraules, però només són interrompudes per la presència dels cossos desfigurats que periòdicament entren a comprovar si encara sóc quelcom que valga la pena conservar. Cares llargues, mirades fredes, com la meua existència, que revisen el meu voltant com qui rega les plantes i marxen com vénen , arrossegant-se amb la tediositat pròpia d'aquell que actua per deure i no per voluntat pròpia . Jo no els puc veure, de la mateixa manera que ells a mi tampoc.

Ja no sóc, no sóc enlloc i no sóc ningú.

Pablo Ruiz Alfaro

1r de batxillerat

IES el Quint (Riba-roja de Túria)