És de nit, camine, avance amb lentitud mentre observe la foscor del bosc amb les seues remors i la seua corresponent fauna. De sobte m’adone que hi ha una ombra no molt lluny d’on em situe. Descobrisc que es tracta d’una persona alta amb cames llargues i flaques. M’hi acoste per veure-la i a cada passa que faig la seua cara es veu més nítida, fins que arriba un punt en què m’il·lumina el rostre deixant-me en un estat de ceguesa. M’aclarisc el tel dels ulls i descobrisc la seua identitat. No m’ho crec, és la meua mare morta a la guerra anys abans; el seu aspecte es troba deteriorat, pel pas del temps i el dur sofriment. Ella m’allarga la mà per segui-la. Ho faig, però ella corre amb tanta rapidesa que m’és impossible aconseguir arribar-hi. Desperte, i observe ma mare al llit, al meu costat, aquella dona morta de feia anys i que m’ofereix una vegada més la seua mà per començar a seguir el camí il·luminat, potser per acompanyar-la fins a la fi del trajecte.
Carmen Escrihuela Palomares, 2n Batx. A.
IES Jaume II el Just
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.