3 de març 2015

Viatge

Quan menys te n'adones et trobes allí. No saps on ets, sols distingeixes algunes figures perquè està tot molt fosc. Et trobes en un paratge bastant tenebrós, sense cases ni edificis amb gent que camina sense veure el que està passant al seu voltant, gent que no parla i l'únic que fa es caminar tranquil·lament. Pareix que aquesta gent no tinga cap lloc on anar, ja que observes que alguns estan fent voltes sense parar. És difícil veure si coneixes algú perquè no s'aprecien bé els rostres amb aquella foscor, però de totes formes ho intentes. No hi ha sort. En aquest moment que et trobes ben sol i no saps com eixir-te’n. Penses en tots aquells moments perduts, penses que potser has desaprofitat tota una vida. Aleshores, apareix ell, el primer conegut des que hi has arribat, et fixes bé i veus el teu avi que morí fa vint anys. Estàs bocabadat i et manca l'aire. Sents el seu alé i notes el seu tacte. De sobte, notes un dolor insuportable al pit, intentes despertar d'aquell malson perquè et passe aquell mal. Impossible despertar, estàs atrapat per sempre.

Lorena Fernández Estruch 1r Batx. B
IES Jaume II el Just

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada