15 de març 2016

IES JAUME II EL JUST, CONCURS DE MICRORELAT "LÍNIA BLAVA", RAMON SOLSONA

MIRADES MÚTUES

Puges al metro, et fas un lloc entre la gent i per sort trobes un seient. Quan t’asseus t’adones que al teu costat hi ha altre seient, però amb un mocador, que està usat. Quin fàstic! Penses.
Al teu costat hi ha una jove que observa amb curiositat cadascun dels passatgers. Tu fas igual, et quedes atònit observant-la.
Per la carpeta que duu, saps que estudia Medicina a la Universitat de Barcelona. Dintre, els apunts per preparar-se una presentació. Si obté una bona qualificació, és possible que l’any vinent puga aconseguir una beca i, d’aquesta manera, ajudar els seus pares, que des de sempre van curts de diners.
Amb les cabòries sobre els diners dels pares de la jove, t’adones que, embolcallats entre el mocador usat, hi ha diners. Aprofites que la jove està concentrada en uns jubilats i els guardes dins la teua bossa.
Fi del trajecte. Baixes del metro acompanyat de l’estudiant de Medicina. T’adones que et mira, i et quedes mirant-la també. Per un moment, voldries allargar la mà i donar-li els diners que has trobat, segur que els necessita més que tu.
Però això només és fantasia. Gires l’esquena i et preguntes qui deu pensar que eres la noia que exposa avui i que vol ser becada, tal vegada creu que eres tu qui té falta de diners.

Nùria Pérez, 1r Bat. B


SEGONA PARADA
Puja a la segona estació. És una dona de color, bonica , robusta , vestida de colors cridaners. La seua mirada, llunyana, trista. Porta una bossa gegant. Què vendrà? Bosses de mà? Bijuteria? Sempre em pregunte d'on trauran totes aquestes coses i si podran sobreviure amb el que guanyen.
Segurament viurà en un pis amb molta gent també de color. Quasi no parlarà amb ells, la nostàlgia del seu país i de la seua família, la farà estar a milers de quilòmetres d’ací. Escoltar els seus companys   parlar la seua llengua i cuinar plats típics de la seua terra, li provocaran un lleu somriure, aleshores, tancarà suaument els ulls i omplirà el seu cap dels records que la mantenen en peu cada dia.

Quasi no  es mou, el seu recolliment al seient et fa veure com està d’aïllada  de tots nosaltres. Perquè  sols et fixes en com va vestida, en el color de la seua pell. Però no com i que haurà fet per vindre ací al “primer món ”, quins lligams haurà trencat amb  familiars i amistats per poder tindre una vida millor. Gairebé no sabem ni quina llengua parla. Tant de bo no haja de ser jo mai  una dona blanca, de roba avorrida, una estrangera en un país llunyà.
Aurora Ribelles, 1r Bat. B

PUC TORNAR ENRERE?
La xica que està asseguda enfront de mi no para de pensar en la setmana de festa viscuda a Barcelona. Si sabera tot el que va fer quan va beure més del compte estaria molt més preocupada del que ja està. Tot va començar quan va veure la seua exparella amb la seua millor amiga. Se li van passar mil coses pel cap, però va decidir beure descontroladament sense imaginar-se el mal que li faria a una de les persones que més vol.
Després de ballar amb tot el món, va acabar gitant-se amb el nuvi de la seua germana i aquesta ho sap. Quan arribe a casa tindrà les maletes a la porta i ningú de la seua família voldrà saber res d’ella en una llarga temporada. Al cap d’uns mesos la perdonaran i entendran que ho va fer inconscientment. Quan vaja al metge desapareixerà la seua major por: li diran que no està embarassada i podrà respirar tranquil·la, però el següent cap de setmana no tindrà la mateixa sort.
Annabel Civera, 1r Bat. A


CORNELLÀ CENTRE
Agafes el metro de tornada, t’asseus i tornes a observar la gent: han entrat una dona i els seus dos fills. Sembla que ella fa temps que no riu. Des que es va separar de l’home fa 9 anys no ha tornat a prestar-se atenció, s’ha preocupat únicament de dur endavant els seus fills. Un és major, d’uns 18 anys i està estudiant a la universitat. Per pagar els seus estudis, ella treballa en tot el que troba i ell fa algunes feines durant l’estiu per poder contribuir a pagar la costosa matrícula. Du una càmera a les mans, és un apassionat de la
fotografia, sí, un dels bons. Ja ha fet diverses exposicions en un xicotet café i n’ha eixit molt content. El que ell encara no sap  és que en acabar aquest curs, una de les millors empreses de fotografia el cridarà per a treballar. L’altre fill, el menut, té 13 anys encara i no sap què vol estudiar. Viu immers en el seu món, escoltant música i pensant quina serà la sèrie que posarà a la televisió quan arribe a casa. El que no sap encara és que la televisió està trencada.
 Elena Esteve, 1r Bat. A




SERGENT SMITH

A la parada de Gavarra puja un home gran, d'uns 97 anys, que sembla d'origen nord-americà. És pèl-blanc, de pell rosa, i de constitució forta; a la mà esquerra du un rellotge aturat de cadena i, a la mà dreta, una polsera de plata amb una inscripció: Av. Carrasquer 45, porta 3.
En seure alça la mirada, la fixa a la part superior de la finestra del vagó i es queda immòbil. Té una mirada trista, buida des de fa ja temps, abans inclús, que els metges li diagnosticaren Alzheimer i es veiés obligat a dur la polsera amb la seua adreça. És la mirada d'un home que ha sofert. Ja no pot suportar més viure sol en un món hostil on es veu intimidat a tota hora i per tot arreu.

Avui a les 18:34, ja al seu pis, es posarà l'uniforme de sergent primer amb totes les condecoracions, besarà la vella bandera americana que hi conserva des del 1945, i es prendrà una dosi letal de pastilles abans de gitar-se al llit.
Al cap d'uns dies la seua veïna descobrirà el cos. Eixe mateix dia l'ambaixada americana a Barcelona posarà les banderes a mitja asta.
Un veterà de Omaha ha mort.
Antoni Mestre, 1r Bat. B





UNA MIRADA FREDA
El tren s’ha posat en marxa. Una xica ha pujat. Té una mirada freda que va aprehendre de petita, quan va decidir no confiar en ningú. Aquell dia fatídic que la va deixar copsada, un home havia entrat a furtar en la tenda familiar; el pare el va intentar detindre i va morir. No van trobar l'home responsable. Després de la seua mort, la mare no va aguantar massa i la va deixar a cura dels avis. Va aprendre a valdre's per ella mateixa, intentava ser el més independent possible, traure bones notes per poder arribar a la universitat,
estudiar el màxim per estar preparada per al món exterior. Aquesta preparació exhaustiva la va deixar completament aïllada. En aquells moments se sentia morta i viva alhora, morta per dins i viva per fora, i també amb el cor més fred que el gel. T'adones que la xica ja ha baixat del tren. A la pròxima estació el tocarà baixar a tu, i mentre l’observes com camina i s’allunya més i més, penses en la confiança que irradia.
El tren es posa en marxa i continua cap l’última parada.
Nikolay Milkov, 1r Bat. B



DIRECCIÓ VALÈNCIA!
Estava assegut a l’últim seient del tren amb destinació a València. En un moment tenia asseguda davant una xica xinesa.
Xao, era de Xi’an i provenia d’una família humil . Els seus pares treballaven tot el dia al camp per poder pagar els seus estudis, fins que van aconseguir reunir els diners suficients perquè pogués anar a estudiar
medicina a la Universitat de València. Va decidir estudiar medicina perquè la seua àvia havia caigut malalta i no tenia remei i li va prometre que treballaria de debò fins descobrir un tractament per ajudar-la. El que ella no sabia era que acabaria la carrera amb matrícula d’honor, que la universitat li donaria un reconeixement  per l’excel·lència en els estudis, i que treballaria en un laboratori en el descobriment d’ aquell medicament. No arribarà a temps, l’àvia morirà uns anys abans d’aconseguir descobrir-lo.
Hui va direcció cap a la Universitat perquè té un examen d’anatomia humana, assignatura que s’ha preparat durant un mes, però encara seguix repassant les últimes paraules. No està molt segura de si mateixa. Li he dit: Molta sort!
Jordi Pallàs, 1r Bat. B

LA MAR
El metro s’atura en la següent estació amb una brusquedat que no t’esperaves i, mentre t’incorpores, veus un home vell,extremadament prim i alt amb un rostre que reflectix resignació. Et preguntes per què no t’havies fixat abans en  ell i t’adones que  li agrada passar desapercebut a causa del seu estrany ofici. L’home desmanegat es trau un sobre de la butxaca i conta, amb sorprenent habilitat, els bitllets que conté.


Quan era menut vivia en un humil llogaret d’un poble costaner de França i la seua família vivia de la pesca; però quan morí el pare, el negoci familiar va caure en la ruïna. L’home desmanegat sols tenia deu anys quan es van instal·lar en un petit apartament als afores de Barcelona i va haver de començar a treballar com a tastador en una fàbrica de pinsos per a gossos, per poder mantenir la mare malalta. Li va costar adaptar-se a aquell curiós i pestilent ofici, però cobrava bé i li permetia gaudir d’un bon nivell de vida. Ara ja està fart del seu treball i està estalviant per aconseguir el seu desig des de fa uns quants anys: comprar un petit veler i recórrer les costes mediterrànies. El que no sap és que quan eixirà del metro serà atacat per un dòberman i haurà d’ajornar el seu somni.

Roser Pasqual, 1r Bat. B









ÚLTIMA PARADA
Estàs cansat, indagar en la vida de les persones pot resultar esgotador. Penses que ja està bé per hui, la teua imaginació està esgotant-se, tan sols queda una parada per al teu destí.
Malgrat les reflexions anteriors, fas un brusc moviment, dones un cop d’ull i no pots evitar fixar-te en el vell que seu a la teua dreta. Pot ser que tinga 90 anys. Sí, té 90 anys, n’estàs segur. Et crida l’atenció la seua expressió facial, el seu posat trist i malenconiós. No trau els ulls de la cartera, està observant una fotografia antiga. Troba a faltar aquells temps, res no havia ocorregut encara. No pot evitar sentir-se angoixat i pensa: 567,24. No pot llevar-se aquesta xifra del cap. Ja ni recorda quan va començar tot, pensa i, sí, li retorna a la memòria l’acomiadament de la seua filla de l’empresa del seu exmarit. No sabien tot el que els esperava per vindre: un desnonament, una malaltia al cor i una pensió miserable. De nou li torna la xifra al cap, li dóna forces al seu cor per seguir endavant. Sis persones, un vell pis al barri del Raval i 567,24 € mensuals per a sobreviure.
Marina Solanes, 1r Bat. A
TÒXIC
Penúltima parada, entren viatgers i n’ixen d’altres. Al seient del meu costat, que acaba de quedar-se buit, una adolescent embarassada que no fa massa bona cara. Aquesta xica està a setmanes de tindre a la xiqueta que porta dins.

Sa mare la va tirar de casa quan ella va decidir seguir endavant amb l’embaràs i des d’aquell moment viatja de ciutat en ciutat. Pinta la pell de dones com ella, se li dóna bé la pintura, abans ja feia aquesta feina per a concursos fotogràfics. D’aquesta manera es guanya la vida junt al seu nuvi, que retrata les dones i amb el treball conjunt fan àlbums per a aquestes.
El que no sap ella és que aquesta pintura és tòxica i que aquelles mares que han participat en aquesta experiència hauran d’avortar. A ella l’acusaran i haurà  d’assumir les conseqüències. Més tard no trobarà sentit a la seua vida i decidirà acabar amb ella.
Gemma Melió, 1r Bat. A



CORNELLÀ CENTRE-GAVARRA
Agafes el metro per tornar a casa i comences de nou el ritual. Ara et fixes en una noia que està asseguda enfront de tu: cabells llargs i rossos, ulls blaus,  pell blanca com la neu i una figura perfecta. És maquíssima, penses que deu ser actriu o, potser, model.
Segueixes observant-la. Té la mirada perduda, sembla trista. Recorda tot el que ha hagut de passar per arribar on està ara. Fa cinc anys que va arribar a Barcelona des del seu país natal, Ucraïna. La màfia havia promès als seus pares que aconseguirien un treball digne per a la seua filla i aquesta podria enviar-los diners i tornar a casa quan eixiren d’aquella situació. Des dels quinze anys va estar obligada a prostituir-se en els pitjors barris de Barcelona, fins que l’any passat un àngel s’enamorà d’ella i l’ajudà a eixir d’aquella vida.
 Avui torna de fer una sessió de fotos per a una col·lecció de roba de llenceria. Les fotos han quedat molt bé. Prompte la seua imatge ocuparà els aparadors de moltes botigues de roba interior. Qui sap si es convertirà en una model famosa. Somriu en pensar-ho i baixa mentre somia...
Aurora Sansaloni, 1r Bat. A
L’HOME QUE NO ET TRAU L’ULL DEL DAMUNT
Puges al metro a Can Vidalet, t’asseus i, en veure un mocador rebregat, gires el cap. Hi ha un senyor, l’home que no et trau l’ull del damunt, que  t’observa i, aleshores, tu també l’observes.
T’imagines la seua vida. Quan tenia deu anys la seua família i ell van emigrar a França per la faena de son pare. Sols va anar a escola dos anys ja que el seu pare el va obligar a treballar amb ell a la verema.

Te n’adones que el mocador que tenies al costat conté diners i els agafes. L’home que no et trau l’ull del damunt pot ser que t’haja vist però intentes dissimular.
Segurament, al complir els 18 anys va tornar a Barcelona. Amb els pocs diners que va guanyar va comprar un xicotet local i va muntar un restaurant on cuinava alguns plats que s’ensenyà a França.  Al cap de trenta anys, es cansarà del restaurant i l’heretarà el seu fill, que acabarà venent-lo.
El metro para a l’última estació i tots els passatgers eixim. T’enfiles per un pont però et gires i l’home que no et trau l’ull del damunt et seguix, observant-te. Et preguntes si el coneixes i te’n vas desitjant saber qui és.
Daniel Céster, 1r Bat. B


LÍNIA TARONJA

Avui he hagut de canviar la meua habitual línia blava per la taronja, em dirigeixo a l’aeroport Barcelona-El Prat.
He pujat a la parada de Collblanc i, en entrar al vagó, he vist un jove senyorívol amb vestit jaqueta
negre llegint una de les meues novel·les preferides, No tornarem mai més; el seus aires de bohemi -pot ser a causa de la llarga barba- m’han cridat l’atenció. El seu nom és Pol i la seua cara de pocs amics és deguda al fet que una ha hagut d’abandonar el seu lloc de treball per tal d’atendre el seu germà petit a l’hospital. Està fart de fer sempre el mateix recorregut per tal d’arreplegar l’Andreu que, gràcies a Déu, sempre surt il·lès de les visites a l’hospital, però aquesta vegada no serà així. Andreu s’ha sotmès a una intervenció quirúrgica d’urgència per tal d’extraure els deu caps de nina que ha ingerit. Aquest desbaratat succés es deu a l’anomenada malaltia de Pica, un trastorn alimentari que provoca la ingesta d’elements no nutritius al pacient. Afortunadament ha sobreviscut a la complicada intervenció, però Pol mai ho sabrà ja que a l’entrar a l’hospital sofrirà una mort sobtada.
Maria Serra, 1r Bat. B



GAUDÍ
   Acaba de detenir-se el comboi en la parada de Gaudí i veus entrar una noia que s’asseu dos seients més enllà d’on estàs tu. Et fixes que porta una carpeta de la Universitat de Barcelona. Ja sabem una cosa més per contar la seva història.

   La noia de la carpeta va arribar a Barcelona amb el somni de traure’s la carrera de medicina. Ella és d’un poble de la Safor, València. Va arribar ací perquè la Universitat de València no la va acceptar, i, la de Barcelona, sí.
   El somni de ser metgessa el té des de menuda, ja que la seva mare morí de càncer de mama quan ella sols tenia sis anys, després d’estar quatre anys lluitant-hi;  morí a l’hospital de València en companyia de la seva família. Va ser en aquell moment quan decidí estudiar medicina per ajudar a trobar una cura contra aquesta malaltia i que ningú haguera de sofrir el que va sofrir la seva mare. Ara s’esforça tot el que pot per traure bones notes i complir eixa il·lusió tan desitjada.

   Arribem a la parada Verdaguer i es prepara per baixar. Sap, al més íntim del seu cor, que es complirà allò desitjat.
Robert Díaz Cano Lozano, 1r Bat. B



ROBOT
Em mira, m’està intimidant, fa gestos estranys, inusuals. Les seues faccions em porten a pensar que és una emigrant asiàtica, potser de la Xina. Pareix ser que amaga alguna cosa, per això l’examine atentament per intentar veure què oculta sota la seua llarga jaqueta.

Ella comença a sentir-se incòmoda, nota les meues mirades penetrants i directes. Intuïsc que arriba el moment de baixar, s’està endreçant i trau el bitllet per poder eixir de l’estació. Prop té el seu basar, on es dirigirà en baixar del metro.
La dona xinesa que té un basar a les Rambles, decideix alçar-se. Crida l’atenció que no ensenye la seua pell i també que camine rígidament.
És tanta la meua curiositat per veure-la de més a prop que decidisc baixar a la mateixa estació. No tinc pressa, ningú m’espera a casa. Després de passar per la plaça Boqueria, m’adone que s’ha aturat. Alguna cosa li passa. Comença a eixir-li fum del cap. Ara és quan veig una cosa que no haguera pogut imaginar mai: És un robot!
Aquella xinesa havia mort feia anys a causa d’un infart de miocardi i la seua ànima havia sigut emprada per donar vida al primer robot semblant als humans que es feia a la Xina.
Laura Tur, 1r Bat. B



L’HOME AMB CAMISA I CORBATA
Després de deixar enrere la noia que no sap que està embarassada, veus creuar el carrer un home vestit amb camisa i corbata. Ve del jutjat. A la butxaca du la placa de Guàrdia Civil, però no li durarà molt, ja que demà eixirà la resolució del  judici que l´incapacita per fer el que sempre ha sigut el seu treball.
Tot va començar perquè la seua dona, que sempre havia esperat una telefonada per a un treball de model que mai va arribar, no havia volgut tindre fills per no fer malbé el seu cos. L’home que ve del jutjat va insistir molt, fins que ella, farta d´escoltar- lo, va cometre el delicte.
Furtar un nen, dirà el jutge demà, està greument penat. Demanarà l´entrada a presó d´ambdós acusats. A més,  l´home haurà de vendre el pis que havia heretat del seu avi, que era pouaire, per pagar els interminables processos judicials.
Ell morirà assassinat a la presó a causa del seu passat, a mans d’altres reclusos, mentre que la seua dona, que eixirà al cap de set anys per bon comportament, entrarà a la sala de maternitat d´un hospital qualsevol. Durà l’arma que pertanyia al seu marit quan encara era Guàrdia Civil.
Júlia Palomares, 1r Bat. A


L’HOME MISTERIÓS
Havia sigut una vetllada llarga i distesa entre amics. Tornava a casa bordejant el parc, quan de sobte entre els arbres, aparegué un home esbufegant, carregat amb un sac al coll. On anava? Què portava?
 Eren les huit del matí, feia 22ºC i el metro estava de gom a gom. Asseguda al vagó i capficada en la meua novel·la, em sentia observada. Alcí el cap,i, per a la meua sorpresa, tenia davant l’home que havia vist la nit anterior. Els seus ulls penetrants em miraven fixament les pigues que tenia al coll i de nou em vingueren al cap les mateixes preguntes que la passada nit.

Tot començà mesos enrere amb el xantatge que li feia la seva amant. Així que, aprofitant el viatge de negocis de la seua dona, organitzà un sopar romàntic al seu pis amb la finalitat d’enverinar-la. Fou tastar la crema de marisc i caure fulminada a terra. El seu pla havia funcionat com ell esperava. La introduí dins del sac i marxà del pis. Volia fer-la desaparéixer.
El metro s’aturà, les portes del vagó s’obriren,i vaig baixar apressadament. Quedà enrere aquell home misteriós. Eren les 11h. i feia tard al treball.
Laura Garcia, 1r Bat. B

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada