Les hores passen i jo aquí ficat, treballant per poder pagar-me les factures, mai

acostume a veure algun passatger, sempre sóc el primer a venir i l'últim a anar-

me'n del tren. A vegades, quan vinc, molt d'hora, veig un tipus, està assegut,

esperant que entre i pose en marxa el tren, sol estar molt nerviós, possiblement

no tinga vehicle propi i haja de venir aquí, em pregunte a vegades què deu ser

tan important per fer-lo arribar aquí tan aviat i esperant amb tanta

impaciència.

Sempre està fregant-se les mans, pot ser que siga un músic i tinga un

concert important, també pot ser que haja fet una cosa dolenta i vulga anar a algun

lloc llunyà... De totes maneres ja em toca portar una altra vegada el tren, ja ha

sonat l'alarma i han d'estar esperant que vaja a la propera estació, de vegades

m'agradaria saber què estan fent allà darrere, però em passe tot el dia aquí

ficat, només he pogut veure l'home misteriós i alguns adolescents borratxos

que s'ho passaran millor que jo aquí sol i complint el meu treball cada dia de l'any

i sense cap reconeixement.

 

Sergio Moya, 2n Batxillerat, IES BEATRIU CIVERA

 

Des de fa 15 anys faig el mateix recorregut, en canvi cada dia puc veure diferents situacions: des d'un xiquet que sols plora i la seua mare passa d’ell a parelles molt enamorades fent-se carícies. Però qui s’emporta la meua atenció és un jove sud-americà que puc imaginar que té uns 23 anys, que cada dia fa aquesta ruta i que porta unes robes una mica peculiars. El jove puja al tren i totes les mirades van cap a ell, per la seua roba o per qualsevol altra raó, però quan s’asseu en un seient ja ningú es posa al seu costat o inclús els passatgers agafen les pròpies pertinences amb força. 

Però des de la meua posició algunes voltes tinc una panoràmica clara, i puc veure com el jove és molt més educat que qualsevol altre transeünt. He pogut apreciar com li deixa el seu lloc a una anciana, arreplega els papers esparsos per terra i fins i tot he pogut veure com li dóna la meitat del seu dinar a un home que demana diners.

Yadira Cobo, 2n Batxillerat, IES BEATRIU CIVERA