IES SEDAVÍ: CONCURS DE MICRORELATS, LÍNIA BLAVA, RAMON SOLSONA.

PRÒXIMA PARADA

Estava asseguda al meu seient, la següent parada era la meua i m´havia passat tot el viatge observant un altre passatger, havíem apujat en la mateixa estació i pels seus moviments pareixia que la següent també era la seua.

Era bastant estrany aquest home, portava tot el viatge observant fixament alguns passatgers, pareixia el típic assassí buscant la seua pròxima víctima, imaginant com conèixer-la més per a realitzar la sua acció criminal.

Quan el tren va frenar en la meua parada, de pensar en el que havia imaginat, vaig baixar a tota pressa del tren, però quan vaig donar-me compte estava mirant fixament en la distància aquell estrany home, ell a mi també, i no vaig poder evitar imaginar que jo havia sigut l'elegida i que prompte ens tornaríem a veure.

Alba Marín, 2n BAT A

SENSE TÍTOL 1

S'obriren les portes del metro quan aquest va estacionar a la parada de Lesseps i junt amb molts turistes que tornaven del Parc Güell hi va entrar una dona pròpia de la ciutat. Feia aproximadament 1'65m i era una mica grossa. Duia el cabell no massa llarg i tenia una berruga al costat d'un extrem del nas. Anava vestida amb uns pantalons vaquers i una samarreta roja en la qual estava escrit "Stop Desahucios" amb lletra blanca. Semblava esgotada. Aquella dona acabava de parar un desnonament. Pertanyia a una plataforma activista antidesnonaments. Malgrat que el seu rostre mostrava esgotament, també expressava felicitat per haver aconseguit que una família amb problemes econòmics puga seguir dormint a la seva casa, almenys uns dies més. Tanta era la seva felicitat, que aquesta dona arribaria a sa casa i cridaria inmediatament als seus companys activistes per proposar-los crear un partit polític de plataformes ciutadanes. Primerament semblaria una bogeria, però aquesta idea agafaria forma. Qui anava a dir que aquesta dona arribaria a ser l'alcaldessa de Barcelona?

Àlex Ramos, 2n BAT A

L'OMBRA DE L'ÀNIMA

Dario portava diverses hores de trajecte al tren, en un instant se li despistà la vista i va vore una silueta. A partir d'eixe moment la seua memòria recordà haver-la vist en un altre moment de la seua vida .

Es presenta inquiet per vore el seu rostre , el seu sexe... Per a tranquil·litzar el seu pensament, en no aconseguir vore més que una simple silueta, opta per seleccionar el que més l'impacte o agrade d'algunes persones que apugen al tren , a fi de visualitzar-ho.

En qüestió de segons, la silueta va notar que estava adoptant una forma i va tornar a sentir-se viu. Dario es va donar compte que pertany a un ser, el seu bessó Josep, va morir als cinc anys, però sap que roman al seu costat amb la seua ànima.

Andrea Coleto Sanz, 2n BAT A

TOT QUEDA EN NO RES

Ahir al matí Vicent va agafar el bus per anar-se'n amb la seua nòvia a València. En el trajecte tot era normal fins que va pujar un xic amb una taca de sang en la samarreta i una altra en els pantalons que no va parar de mira-lo fins que es va baixar en la plaça Redona. Tot el dia va transcórrer normal però en arribar a casa, la seua mare li va donar una mala notícia, algú havia assassinat a la seua cosina. Vicent ràpidament va pensar si tot estaria relacionat. Seria aquell l’assassí de la seua cosina?

Carla Alcañíz, 2n BAT A

  

ELS VIATGES DE LA VIDA

I una altra vegada arriba corrent. Pareix que els seus germans no han volgut desdejunar com persones normals i menys anar al col·legi. Una altra vegada ha sigut ella la que se n’ha encarregat, ja que el seu pare es troba a l’habitació, dormint la mona. Es troba cansada, anit no va poder dormir, els pensaments no li ho van permetre.Entra, amb un somriure diferent a altres dies, i seu al mateix lloc que ahir. Agafa els cascos i s'endinsa en el seu món.

Hui sembla un dia trist, fa un any que la seua mare va morir, fa un any que el seu pare té com a amic una ampolla i fa un any que té bojament enamorat El xic del seu costat.

No sabria explicar què ni per què li agrada, únicament sap que no ha pogut fer-la desaparéixer de la seua ment, admira cada cosa d’ella, la força que desprén, l’alegria que transporta i aquelles papallones que apareixen al seu estómac.

El que ella no sap és que aquell xic farà que la seua vida canvie, li donarà l’amor que mai ningú li va donar i l’estimarà com ningú l'estimarà mai.

M’aferre a l'esperança que algun dia els voré entrar junts de la mà i em sentiré feliç d’això.

Cristina Barrachina, 2n BAT A

ERIK

El jove que estava cansat de viure la seua trista i absurda vida estava segut llegint un llibre que pareixia avorrit i que llegia obligatòriament. Era un xic jove, alt, amb els cabells llargs i llisos de color blau, amb gran varietat de piercings i tatuatges. El llibre s'anava llegint a poc a poc, encara que ell no parava de bufar i apartar la vista cansada d´aquell extens llibre. Cada vegada que Erik mirava per la finestra un xiqueta el mirava curiosament i després quan es tornava a girar reia, finalment una de les vegades ell se'n va adonar i va mirar fixament la xiqueta que el va mirar i li va fer una carassa per a què riguera, els dos van riure, de sobte sonà la campana i el xic va sortir del tren.

Ester Primo, 2n BAT A

MICROENAMORAMENTS

Mai has sentit com se t'accelera el cor quan creues una mirada fugaç amb el xic que seu al teu costat en el metro?

Mai has viscut una fantasia de quatre minuts i trenta segons amb algú desconegut?

El xic que està llegint el mateix llibre que tu durant el trajecte. La xica que mira per la finestra com si estiguera buscant la solució al problema més difícil a què les matemàtiques s'han enfrontat. O potser pensant quant queda per a arribar al seu destí.

Els viatges amb metro són els «allò que podria haver sigut i no va ser» de molts passatgers. Durant el viatge, el teu cervell comença a treballar, plasmant diverses situacions que podrien haver passat si t'hagueres atrevit a donar el pas.

El millor d'estos microenamoraments és que ningú patix. Ni ell, que en alguns casos ni tan sols s'ha adonat de la teua presència, ni tu, que sols oblidar el que ha ocorregut a en arribar a casa.

Mires una altra vegada cap al seient de davant, et trobes amb els ulls marrons del xic que estava llegint, tu somrius, ell també, i de sobte passa, quelcom s'acciona, i en eixe moment saps que les coses estan canviant, entens que la vida són açò, moments que et fan sentir viu.

Desireé Valverde, 2n BAT A

ENS VEIEM A L'ALTRE COSTAT

Davant meu hi havia un home amb una estranya deformació en el cap. Hi havia estat vivint durant anys i tenia la desgràcia de causar la seua mort. Estava trista perquè sentia que la seua aparició en la vida del seu acompanyant havia causat accions molt fatídiques com la quimioteràpia que el va fer tornar al tabac i a l'alcohol, o la pèrdua de la seua família, que el va donar per perdut el dia que el van descobrir amb mi. Des d'aqueix dia fins a hui he estat amb ell, i ,en este mateix instant, asseguts al seient de l'ultim vagó del metro, he decidit acabar amb la meua vida i per desgràcia amb la d'ell. Adéu amor meu, encara que em volien separar de tu, hui me'n vaig amb tu a un lloc millor: la mort.

Iván Fernández, 2n BAT B

LA MIRADA MISTERIOSA

El metro, com cada dia, estava ple de gent. Però al final del vagó es trobava una persona que destacava per la seua actitud i la seua manera de mirar les persones del vagó, intentant llegir el pensament de cadascun o potser intentant trobar un objectiu al qual poder robar. Aquesta persona misteriosa, buscada per la policia, buscava persones a les quals poder robar fàcilment i escapar. Primer observa una dona major acompanyada d'una dona morena, però en observar que aquesta es baixava del metro anava en busca d'un altre objectiu. Aquesta vegada va veure una dona que semblava ser professora però aquesta va acabar baixant-se també. Ara semblava ser el meu torn, llavors vaig deixar mirar-lo i va ser quan ell m'observava amb aqueixa mirada que m'incomodava i que tenia por de pensar per si podia llegir els meus pensaments.

Ja arribe el final del meu trajecte i observe que havia centrat la seua mirada en una xica. Pot ser que haja trobat a qui robar o pot ser no és un lladre i és una persona que com jo, està intentat esbrinar la vida dels altres perquè el viatge no se li faça llarg.

Juan Gabriel Rojas Huanca, 2n BAT B

UNA VIDA DE METALL

Al nord, muntanyes. A l’est, més muntanyes. A l’oest, encara més muntanyes. I al sud? Tal vegada la meua casa, aquella que deixe quasi tots els dies quan per treball he d'embarcar-me a una nova aventura. No es donen compte que sóc jo el que faig les històries vertaderes, que sóc jo el que escolte tot el que diuen i que sóc jo el que, passant desapercebut, relata aquelles històries a la meua família, que m’espera en quasi tot el món. Sóc jo el que xiula de nit, el que fa tremolar a la gent abans de llançar-se a les vies, el que observa els besos i els abraços, i la tristesa que senten quan se'n van lluny, deixant a la seua família a soles. Ara estic reblert de gent, que riu, que plora, que escriu, que observa, que s’enamora, que odia. Estic reblert de gent que viatja i deixa de viatjar, que es troben dins d’un tros de metall i amb un fum de ferramentes. Ells no ho saben, però jo els escolte i amb l'obscuritat en aquest passadís, els porte dins meu, com una mare porta al seu fill dins abans d’embarcar-se a la vida.

Laura Álvarez, 2n BAT B

BENIFERRI-TÚRIA

Vuit del matí. Beniferri, segon vagó d’un metro que pareix no acabar. Pugen els de sempre: l’home major amb el seu nét menut, l’estudiant d’infermeria i la dona amb rostre amable però cansat.

Són hores crítiques, només aquells amb un motiu just pel qual despertar-se, es troben allí.

Ell, que després de tants anys, només troba raó de ser gràcies a aquells que cuida, i també el cuiden.

Ella, advocada, encarregada de reconstruir una justícia que va trobar podrida ara fa deu anys, quan li van fer arxivar aquell cas que podria haver evitat un present que només mouen aquells que tenen diners.

El jove, que espera salvar tantes vides en un futur com persones veu cada dia passar per l’hospital, i que també lluita per establir un futur digne per al xiquet que seu davant seua cada matí.

Pròxima parada, Túria. Baixen els de sempre, a la parada de sempre.

Laura Ruíz, 2n BAT A

MONOTONIES

Ho tinc comprovat, quant més paga la gent més emocions té a contar.

La meua monòtona vida: seure'm al metro i lliurar amb el meu violí les notes més alegres que escoltarà cadascun dels viatgers que s'acomiaden de les seues parelles, fills, o tristament de ningú; mai em cansa.

I és que ho semble o no, tots els dies són tan similars que creen la diferència. Fique el barret que la meua exdona, Clara, em va regalar pel meu cinquanta aniversari a terra, per lleig que em semble, mai li guardaré rancor. Tinc l'esperança de tornar-la a tocar algun dia.

Pense que eixiré d'aquesta tristor amb les escasses monedes que em fiquen al barret per llàstima.

I no sé si sou conscients de qui és Déu, doncs jo sóc el Déu del metro, i no en tinc por.

M'atrevisc a dir que tinc «el do» de fer una descripció completa de tots els habituals viatgers del metro. És inquietant descobrir els fins fils que uneixen vides.

Mai m'he plantejat publicar un llibre d'aquestes històries, potser siga el salvavides que trenque la meua monotonia, potser no, ja ho pensaré...

Clara! Estàs ahí?

Ramon.

Maria Giménez, 2n BAT 

EL SILENCI

Mentre ma mare es disposava a entrar al metro, jo feia voltes voltes dins del seu ventre. Podia sentir totes les veus que parlaven al voltant d’ella, un murmuri entre persones que es disposaven a agafar el metro tots els dies. En endinsar-se allà dins tenia la sensació com si una quantitat grandíssima de persones anaren a esclafar ma mare, aquelles veus eren insuportables. Ella tenia el costum de parlar amb un xic que coneixia des de la infància. El seu amic Carles li feia passar una estona agradable entre parada i parada. De sobte, notava xicotetes vibracions al seu cos.

Les cares espaordides d’aquelles persones va intensificar la mirada d’algunes. La gent s’abraçava, es mirava dient que no comprenia res del que passava. Jo natava com ma mare i Carles es miraven esglaiats, com podrien eixir d’allí, però sabien que no podien fer res. De sobte vàrem sentir un esclat enorme quan el vagó va descarrilar i tota la gent va caure a terra. Ara sí que s’escoltava un silenci absolut allà dins.

Noelia Leal, 2n BAT A

SENSE TÍTOL 2

Tots el diumenges la meva mare i jo agafàvem l'autobús per anar a vore a la meva àvia que vivia a València. Com de costum anàvem a la pastisseria a comprar el pastissets de nata que a la meua àvia tant li agradaven i després, directes a la parada de bus. A mi m’agradava molt l'autobús, era un lloc on una xiqueta de cinc anys no podia passar inadvertida, les senyores majors em miraven i amb un somriure em deien com de mona i de graciosa era, els homes adults em preguntaven coses com «Quants anys tens, bonica?» I jo contestava amb molta desimboltura i alegria i jugava a jocs de palmes amb els xiquets que coneixia allí, es podria dir que era una xiqueta molt extravertida i alegre.

Un diumenge de juliol, anant a casa de meva àvia, va passar quelcom molt estrany, estàvem la meva mare i jo en l'autobús. En la tercera parada va entrar un xiquet amb el seu avi. L' autobús va tindre una avaria i les portes estaven bloquejades. Vam estar una hora en l'autobús . En eixa hora parlant amb el xiquet vaig sentir una cosa estranya en la meua panxa que em feia sentir bé. Mai oblidaria la mirada del xiquet.

Sergio Navarro, 2n BAT A

VIATGE INTERIOR

M’embarcava per primera vegada en un tren, però ma mare va saber explicar-me com havia d’actuar sempre: havia de ser educat amb la gent que seia al meu costat, cedir el meu lloc a eixa dona embarassada o a eixe vellet que em va narrar, detalladament, el seu pas per la guerra.

En la segona estació, van cridar-me l’atenció unes de xiques uniformades. Vaig descurar l’atenció a ma mare i, quan alguna em tornava la mirada, ràpidament l’evitava. Emocionalment estava molt estrany.

En la tercera, la vaig conèixer. Era morena, no molt alta ni massa prima, però alguna cosa tenia perquè vaig centrar-m'hi de nou, gaudint de la seua companyia.

La quarta va ser la més dura. Ma mare va baixar del tren dient-me que havia de seguir i no preocupar-me. Així doncs, vaig continuar amb la meua companya i una xiqueta que apujà al transport i que, casualment, tenia el nas igual que ma mare.

Moltíssimes coses passaren en eixe tram però finalment estava en el meu destí, a soles. Les vaig vore a les dues plorant darrere del vidre. Ningú va dir que fóra un viatge fàcil.

Rubén Martínez, 2n BAT B

L’AMOR NO TÉ DATA DE CADUCITAT

És curiós com funciona la vida. Naixes, creixes, t’enamores, mors. T’enamores... Quina cosa, veritat? Qui anava a dir-me a mi que un simple home apartat socialment poguera enamorar-se... Que qui és Ella? Ella,oh...Ella és eixa llum que es veu al final del túnel la qual esperes amb desesperació una vegada has entrat dins d’un que pareix interminable. La vaig conèixer un dia plujós, quan vaig agafar el tren per a anar a treballar. La seua presència dins del vagó va canviar l’ambient, juraria que inclús aquell home trist, assegut enfront d’ella, li va manar un somriure a aquella llum càlida que desbordava suavitat i delicadesa... Vaig imaginar-me una vida junt a ella: que si boda a l'església, que si una casa vora d’un riu on la seua lluminositat poguera resplendir per tota aquella natura agraïda per eixa resplendor... Hores que pareixien minuts, així fins que Ella em va retornar la mirada. Quina mirada! A l'instant em va capturar encara més amb eixe innocent somriure que lentament sortia dels seus llavis carnosos... Avergonyit que estava, vaig girar la vista... Quan vaig traure valor, torní a mirar, però Ella se n'havia anat.

D’açò fa 35 anys, però encara continue pensant en eixe somriure; en Ella.

Sandra Monrabal, 2n BAT A