MICRORELATS IES MARIA ENRÍQUEZ. GANDIA

    Sona el timbre i comença la classe d’anglés. Trac el llibre i fullege les pàgines. Veig a 

la pàgina 23 una dona rossa, amb un pentinat típic de secretària i unes cames 

llarguíssimes, ja que era atleta. Vist elegant, amb una americana negra, una camisa blanca 

i, continuant el camí, una falda. Son pare fou l’atleta més important de França, per això, 

des de menuda, l’atletisme l’ha acompanyada en la seua vida. Té una cicatriu a la cama 

dreta perquè quan ella era menuda participà en una competició d’aquestes on es deixen la 

vida corrent. Guanyava la carrera quan, encara no sap el perquè, caigué i baixà a les 

últimes posicions. Els seus somnis s’havien truncat. Aquesta era l’única oportunitat per 

guanyar un lloc en el barri de la fama. 

Encara hui recorda aquest moment. Ella no tornarà a participar en una altra competició 

d’aquestes. Ara treballa en una agència de models. 

Encara que ella no ho sap, l’atletisme tornarà a tocar dues vegades a la porta. Després 

d’aconseguir una certa popularitat com a model, es casarà amb un atleta també popular.

Tots recullen els llibres. El timbre del canvi de classe va a sonar.

                                                                                                 Javier Bonet 2A

  

      Encara no entenc per què ma mare no em deixa contar-li a ningú allò que vaig al psicòleg. 

Supose que s'avergonyirà de tindre una filla boja. Jo, en canvi, estic ben orgullosa d'estar tocada 

de l'ala. Aquí som les dues, a la sala d'espera, esperant que ens toque el torn d'entrar-hi. Faig una 

curta anàlisi de la gent que hi ha a l'habitació i veig que la majoria de gent és gran, però, enfront, 

veig una noia, d'uns 19 anys d'edat, de cabells negres i ulls ben pintats. "Smokey eyes" dirien els 

guiris, "se n'ha passat vint pobles" dirien al meu poble. Observe com fa croquis en un quadern de 

dibuix, eixe quadern que té des que tenia 8 anys, i que sempre ha utilitzat per a dispersar-se de 

l'amarga realitat que l'esclavitza. Ara estudia Belles Arts. Quan va entrar a la carrera, per fi va 

creure que tot li aniria bé fins que va arribar el Víctor, que la fa deixar de creure en l'amor i caure 

en l'anorèxia.

    Entra una noia alta a la sala, s'asseu al costat de l'anorèxica, el que no saben és que d'ací unes 

setmanes, les dues es coneixeran en una exposició d'art contemporani i l'alta farà creure en 

l'amor a l'anorèxica de nou.

                                                                                   Neus Sànchez Mena. 2n Bat B

23:30

    Sona cançó rere cançó al teu iPod, la gent puja i baixa de l’autobús contínuament mentre tu seus en silenci observant els llums dels fanals.

    L’autobús, parada darrere parada, es troba més buit. Per primera vegada, et fixes en l’home que seu darrere de tu, mirant-te fixament. El veus pel reflex de la finestra, els seus ulls foscos ho han dit. No saps què fer, no és la primera vegada que seu allí, porta setmanes agafant eixe autobús i sempre seu darrere de tu.

    Però aquesta vegada tot és diferent, ja ho ha decidit, tu ets la seua pròxima víctima, ja sap on vius, sap que sempre baixes a l’última parada.

   Les vostres mirades es creuen fugaçment a la finestra, instintivament, dirigeixes la mirada al mòbil, escoltes les cançons passar. 23:30, penúltima parada, l’home dels ulls foscos baixa i et mira per última vegada, t’ha perdonat la vida... pot ser demà serà el dia.

                                                                Melani Denise Maldonado Ruiz. 2n A.

Un record de l’estima

    El passeig és curt, de sobte, unes escales cap a la foscor.

    Baix, en l’estació del metro para el tren i s’obri una porta.

    Ella es deixa portar de la mà per altra mà amiga, companya, amorosa. Està nerviosa davant de tanta gent que ix i entra per la mateixa porta. L’espenten però ella no sent por. La seua mirada està en alerta, nerviosa, però els seus llavis mostren un somriure de diversió.

    Ja en l’interior observa amb curiositat el moviment de cada persona, els seus vestits, les seues veus i para esment al so de l’altaveu que sobreïx per damunt dels altres: “Pròxima parada, Àngel Guimerà”.

    El tren s’atura. Amb dues mans s’estrenyen i ella mostra la seua confiança seguint al seu guia.

    En baixar, una xica jove amb una cara bonica, pensa, li somriu, la besa i l’abraça amb una passió, que ella percep com desmesurada.

-Hola mamà.

    A ella li agrada molt eixa paraula però, encara que sols segueix somrient, els seus ulls expressen molta tendresa.

                                                                                                                                                                                                                   PAU APARISI 2n B

                   

                                               

                                              LES “BECADETES”

22:41. 

    Agafes l’últim tren del dia, València Nord-Gandia, un viatge de quasi una hora que es farà més llarg del que et pugues imaginar. No hi ha ningú al teu vagó, però uns segons abans que isca el tren entra una xica d’uns vint anys i s'asseu als seients que van de quatre en quatre. Tu ets enfront, als seients que van de tres en tres. Penses que tal vegada torna a Gandia després de visitar el seu nuvi que estudia a València i també se li farà llarg el viatge, ja que ha pegat una “becadeta” de més de dues hores. A la millor es podria adormir perquè se li fera més curt el viatge, però com que abans va fer una becadeta, li serà impossible, a més que és d’eixes persones que li costa adormir-se; amb un soroll mínim es desperta.

    Tu baixes a Massanassa, però la xica que ha fet una becadeta de més de dues hores encara no s’ha adormit. Tu saps que la xica que no esperaba adormir-se, becarà i serà despertada per l’home que treballa en seguretat, 23:39.

                                                                                      Agustina Moreno Pasini 2nA

  

UNA DE TANTES

    De vegades, quan anava amb bici amb la meua amiga Marta, intentava esbrinar què estava pensant mentre em contava les seues batalletes. Deia:

• Dijous em van trucar per sol·licitar la meua assistència a una reunió de les camarilles. Vaig pegar bots d'alegria i tot!

    Però, en realitat, el que pensava no era el mateix, era una mentida piadosa. A la Marta l'havien sol·licitada perquè una xicota del grup havia faltat i, com els calia una assistent més perquè l'associació fos legal, la van trucar. Ni bots ni res, sabia que no l'havien agafada perquè ella s'ho hagués guanyat.

• És una llàstima, no crec que hi puga assistir i perdré una oportunitat molt important... Però, les oposicions estan al caure...

    No sabia ni que la Marta s'estava matant a estudiar. Segons estan les coses, ja pot estudiar ja, que si no té títols...

    Una vegada més, llençarà a perdre una de les ocasions glorioses que la vida li va anar proporcionant. Com aquella vegada en què no participà a la final del mundial d'equitació perquè " va caure a una paella mentre bollia".

                                                                                                       Sílvia Bertó 2 B

 Seus i esperes impacient. La teua ment vaga pels racons més amagats de la teua memòria i recordes els anys d'escola: aquelles classes de dansa que tant odiaves, a les que els teus pares t'havien apuntat. Recordes també l'espera per l'arribada de divendres, per quedar-te a dinar al menjador de l'escola, i poder tastar de nou la lassanya dels cuiners. Aquella professora que tant et marmolava perquè no sabies estar quiet ni un segon i els companys i companyes…

    Qui anava a dir que aquella xiqueta que vivia prop teu, amb la que passaves les vesprades jugant anava a ser una metgessa de prestigi? Com anaves a imaginar que aquella companya que venia de l'estranger, avui ensenyaria al seu país la llengua que ací va aprendre? I qui anava a saber que el company amb el que tan malament et portaves, avui anava a ser un dels teus millors amics?

    Rius irònicament, mai no hagueres imaginat que aquelles classes de dansa que tant odiaves et portarien al meravellós món del ball, que avui s'ha convertit en la teua passió i que ara romans assegut al teu camerino, esperant el teu torn per eixir a l'escenari.

                                               Paula Lleches 2n A

    Aquella vesprada estava decidit a anar a vore a la meua cosina, ja que feia molt de temps que no sabia res de ella. Com que viu a l'altra part de la ciutat vaig haver d'agafar l'autobús.

    No hi havia ningú, tan sols tenia la companyia del conductor que amb molta mala cara va agafar el meu bonobús i em va manar que m'assentara.

    No podia parar de mirar en l'espill la seua cara de mala llet. De segur que ha sigut un estudiant de dret en especialitat de notaria i ara ha passar-se la vida conduint i en casa dels seus pares perquè la seua dona ha decidit acollir la seua mare i no té més remei que aguantar. Era un adolescent que creia que tot el món estava contra ell.

    Acabat el recorregut, li done una palmadeta a l'esquena i li regale un somriure.

                                  

                                                                           Patricia Alvarez 2n A

    I allí està Lucas, esperant per tal d’agafar l’autobús com cada dia a les 7’30h.

    Ha d’arribar a l’institut a les 8’00h, però l’autobús passa cada hora al seu poble. La parada està tranquil·la, sols esteu tu i ell. Tu el mires i ell et somriu. És un xicon molt alegre encara que no li resulte fàcil.

    Els seus pares li fan la vida impossible i el pitjor de tot és que aquests no són els seus pares. Bo, sí, però no. Lucas va ser deixat en un orfelinat quan tenia 3 anys i aquests personatges el van adoptar.

    Lucas t’està observant, et mira massa, t’incomodes i li apartes la mirada, però ell segueix mirant. Decideixes girar-te i veus que en realitat estava mirant el rellotge de la parada. Eren les 7’45h, prou tard, què havia passat?

    Tot seguit apareix l’autobús. Tu t'assentes a la part de darrere, però Lucas es queda de plantó observant una dona. Aquesta dona ha tingut un accident abans de pujar a l’autobús en el qual ha perdut la vista momentàniament Aquesta ha sigut la raó que l’autobús arribara tard, però el que mai ningú no sabrà és que són mare i fill i mai es coneixeran.

                                                                             Sandra Rowan 2n B

           

    

    Agafes la moto. Puges i penses com t’agrada conduir. Sempre et deixes el casc obert per tal que l’aire et done a la cara i notar com la gelor entra dins dels teus ossos. Humitat mediterrània.

    Passes a la carretera i penses quantes vegades has fet el mateix camí. I veus als típics personatges o en veus de desconeguts com la xiqueta berenant que ix del col·legi a les 17:00h i espera per anar-se’n a música; la xicona que vol contar-li a sa mare la seua homosexualitat encara que realment els seus pares ho saben de fa temps; la parella que es veu tots els dies però es besen com si fóra fa un any; la iaia cansada d’aguantar néts i el iaio ben orgullós d’ells; aquest xicon que passa estant el semàfor en roig; eixa mare que es despista del carret del bebè per xafardejar sobre el divorci de la veïna; la teua esquivada d’aqueix carret, els plors del bebè i els crits de la mare. Et fixes que el bebè l’ha salvat la parella mentre el mira amb desig. Els iaios no s’aparten. I aleshores sols veus negre.

    Dis-me, una mirada perduda fixant-se en mil vides? O una vida perdent-se fixada per mil mirades.

                                                               Laura Jordà Tomás 2n batx. B

            

                          la directora

    Ja és l’hora, si no em done presa no arribe a temps. Córrec pels centenars de passadissos i d’escales que hi ha en un aeroport. Per fi he arribat i m’he assentat en l’últim moment abans d’enlairar-nos.

    Al seient continu hi ha una dona no molt més major que jo, ben vestida, és la sotsdirectora d’una gran empresa i té una reunió molt important, no deixa de mirar el discurs de l’ordinador. La dona és ben guapa però està tan nerviosa que no deixa de tocar-se els llavis. Li ha costat molts esforços arribar a ser el que és i té por de llegir malament el discurs davant del nou gabinet directiu de la nova sucursal de París. Aquesta por li ve de menudeta quan es va equivocar llegint en una missa de l’escola a la que acudia. Però ja és gran i després de murmurar durant tot el viatge d’avió el discurs li va eixir perfecte i gràcies a això va arribar a ser directora de la sucursal de París oblidant els patiments pels quals va passar per aconseguir eixe lloc de treball venint d’un barri tan pobre com venia.

                                                       Aida Garcia 2A. IES Maria Enríquez. Gandia

                                                                          

                                      L'ANDANA 23

    L'andana 23 és una andana on passa molta gent, ja que aquesta és la principal,la que dóna eixida a tots el poblets al voltant de la comarca.

    Tots el dies passen milers de persones i jo, com estic tots el dies en aquesta andana sempre m'hi fixe molt .

   Hui he vist un home sospitós amb una barba negra com la foscor i molt llarga. Anava caminant amb un fitxer a la mà. Era marró amb un símbol un poc rar, segurament aniria cap a la Seguretat Social ja que davall del símbol posava les inicials S.I.P.

   Segur que era foraster ja que la seua pinta era diferent i rara però ben vestit.         Possiblement sabia molt de papers i oficines ja que no parava de fullejar el fitxer. De segur que va a la central de la Seguretat Social, segur que va recomanat per un amic ja que el veia un poc perdut en la matèria .No sabia el que eren algunes coses perquè es passava tota l'estona fullejant els papers i mirant el mòbil.

   L'home sospitós de la barba negra com la foscor anava mirant el rellotge ,té presa ja que normalment el tren sol portat uns 10 minuts de retard tots el dies.

Ja hi arribat l'home sopitós de la barba negra com la foscor .Ha entrat només el tren ha obert les portes com si tingués un coet pegat de ràpid que ha entrat.

Ser guarda de seguretat d'una estació dóna moltes històries per a inventar .

                                                                   
                                                                             SERGI TOMÀS 2n A

                                                                                          IES Maria Enríquez. Gandia