Fila Vermella
Em trobe a la segona classe de Construcció del primer quadrimestre
d'Arquitectura. Fora fa un dia de pluja i vent, però dins de classe sembla que
estic dins d’una caldera.
Entra per la porta un noi bru, alt,
amb ulleres i ben vestit. Es pensa que és l'Albert Einstein de la facultat,
però prompte s'adonarà que no és el millor d’aquesta facultat. L'acompanya un
noi de la seva mateixa alçada, també bru, però amb diferents pensaments, a qui
li donaran el premi del millor estudiant de Física
Aplicada a l'Arquitectura l'any que es graduï, encara que ell pensa que mai
no aconseguirà destacar per les seves notes. Els dos nois s’asseuen a la
tercera fila, la vermella, una filera davant de la fila verda, on jo m’assec.
S’aseuen al costat de tres noies, una de les quals no acabarà el curs, almenys
en aquesta classe. El noi amb ulleres està esperant la trucada de la facultat
d'Enginyeria Aeroespacial, per ocupar una de les tres places vacants, a pesar
de no assolir les seues expectatives en la prova de selectiu. Trucada que mai
no s'hi produirà. Una d'eixes places serà ocupada per una de les tres xiques de
la segona fila, la blava. L'Albert Einstein d'Arquitectura es quedarà a la fila
vermella, frustant, i pensant quin altre podria haver estat el seu futur.
Silvana Caravaca Martínez. 2n
Batxillerat de Ciències. IES "Veles e Vents" Grau Gandia.
"Tres anys, ja van tres anys
..." Pensava, se sentia culpable, i no podia evitar sentir-se malament per
no haver fet res per ells.
Tres anys enrere vivia amb els seus
avis, les úniques persones que se n'havien ocupat després de l'abandonament
dels seus pares. Els estimava més que a la seua pròpia vida i mai oblidarà
aquella darrera conversa abans de l'accident.
Ella desitjava una cosa que, per
alguna raó (que més tard comprendria), els seus avis s'hi negaven. Aquell dia van
discutir i va sortir de casa enfurismada. No volia entendre, ni escoltar les
raons dels avis.
Ella va estar dies sense aparèixer per
casa. Cosa que motiva la seua recerca. Potser fou cosa del destí o el fet que
l'avi portés anys sense conduir. Aquell vehicle que es creuà, l'avi que perdé el
control i la col·lisió fatídica. Els dos moriren a l'acte.
Des que es va assabentar de la notícia
no ha pogut dormir bé, i aquest ha estat des de llavors el menor dels seus
mals. Porta anys anant al psicòleg sense notar millora. Se sent culpable perquè
sap que l'accident va ser culpa seua i es penedeix de no haver-li dit als seus
avis les paraules més simples i que més cors curen en aquest planeta: US VULL.
Ara va pensant en això mentre va a la
recerca del seu germà petit que l'espera il·lusionat perquè van a veure
l'estrena d'una pel·lícula per compensar-li la discussió de l'altre dia. El que ella no
sap és que, sumida en els seus pensaments, en un creuament, un cotxe se
l'emportarà per davant i li arrabassarà la vida. Ella, a la fi, veurà els seus
avis, però el seu germà sumit en la desesperació per la notícia, creixerà amb
el sentiment de culpa i mai oblidarà que la seua germana anava a la seva
recerca i que mai va arribar a dir-li la veritat més gran que hi havia al seu
cor: LA VOLIA.
Noelia Lara Sanchis. 2n
Batxillerat de Ciències. IES "Veles e Vents" Grau Gandia.
Tots els matins, a les 8:55, el
seu tren s'aturava a l'estació de Xirivella. Aprofitava l'avinentesa per
observar les cases. Vivendes unifamiliars que s'arrengleraven a l'altre costat
de via. El comboi solia estar retingut uns deu minuts, fins que un altra
comboi, en sentit oposat, els donava pas. Era un temps suficient per imaginar
com eren de perfectes les vides d'aquells que vivien allí, dins de les seues
precioses i luxoses cases. Alguns dies, inclús podia divisar els veïns de
l'última casa. Una parella jove, a qui
va assignar un nom. Clara i Marc. Els podia veure prenent café,
besant-se.
A partir d'estes mostres
d'afectuositat va compondre la seua vida. Clara hauria de ser una artista. Una
artista somniadora i que dirigia una galeria d'art. Marc devia ser metge o
professor. Un home que estimava fins el deliri la seua dona.
A l'endemà, mentre viatjava amb
el tren, llegí una notícia que la va impactar. Una notícia que estava
il·lustrada amb la fotografia de l'última casa d'una urbanització de Xirivella.
Una jove esposa havia mort a mans del seu espòs.
A partir d'eixe moment, va
començar a preguntar-se si tot allò que havia vist i imaginat era tan perfecte
com ella creia o era, només, un miratge de com somiava la seua pròpia vida.
Gemma Fayos Juan. 2n
Batxillerat d'Humanitats.. IES "Veles e Vents" Grau Gandia.
professor :Àngel Peiró
professor :Àngel Peiró
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.