MICRORELATS IES VELES E VENTS. GRAU DE GANDIA

  Fila Vermella

          Em trobe a la segona classe de Construcció del primer quadrimestre d'Arquitectura. Fora fa un dia de pluja i vent, però dins de classe sembla que estic dins d’una caldera.

          Entra per la porta un noi bru, alt, amb ulleres i ben vestit. Es pensa que és l'Albert Einstein de la facultat, però prompte s'adonarà que no és el millor d’aquesta facultat. L'acompanya un noi de la seva mateixa alçada, també bru, però amb diferents pensaments, a qui li donaran el premi del millor estudiant de Física Aplicada a l'Arquitectura l'any que es graduï, encara que ell pensa que mai no aconseguirà destacar per les seves notes. Els dos nois s’asseuen a la tercera fila, la vermella, una filera davant de la fila verda, on jo m’assec. S’aseuen al costat de tres noies, una de les quals no acabarà el curs, almenys en aquesta classe. El noi amb ulleres està esperant la trucada de la facultat d'Enginyeria Aeroespacial, per ocupar una de les tres places vacants, a pesar de no assolir les seues expectatives en la prova de selectiu. Trucada que mai no s'hi produirà. Una d'eixes places serà ocupada per una de les tres xiques de la segona fila, la blava. L'Albert Einstein d'Arquitectura es quedarà a la fila vermella, frustant, i pensant quin altre podria haver estat el seu futur.

Silvana Caravaca Martínez. 2n Batxillerat de Ciències. IES "Veles e Vents" Grau Gandia.

"Tres anys, ja van tres anys ..." Pensava, se sentia culpable, i no podia evitar sentir-se malament per no haver fet res per ells.

Tres anys enrere vivia amb els seus avis, les úniques persones que se n'havien ocupat després de l'abandonament dels seus pares. Els estimava més que a la seua pròpia vida i mai oblidarà aquella darrera conversa abans de l'accident.

Ella desitjava una cosa que, per alguna raó (que més tard comprendria), els seus avis s'hi negaven. Aquell dia van discutir i va sortir de casa enfurismada. No volia entendre, ni escoltar les raons dels avis.

Ella va estar dies sense aparèixer per casa. Cosa que motiva la seua recerca. Potser fou cosa del destí o el fet que l'avi portés anys sense conduir. Aquell vehicle que es creuà, l'avi que perdé el control i la col·lisió fatídica. Els dos moriren a l'acte.

Des que es va assabentar de la notícia no ha pogut dormir bé, i aquest ha estat des de llavors el menor dels seus mals. Porta anys anant al psicòleg sense notar millora. Se sent culpable perquè sap que l'accident va ser culpa seua i es penedeix de no haver-li dit als seus avis les paraules més simples i que més cors curen en aquest planeta: US VULL.

Ara va pensant en això mentre va a la recerca del seu germà petit que l'espera il·lusionat perquè van a veure l'estrena d'una pel·lícula per compensar-li la discussió de l'altre dia. El que ella no sap és que, sumida en els seus pensaments, en un creuament, un cotxe se l'emportarà per davant i li arrabassarà la vida. Ella, a la fi, veurà els seus avis, però el seu germà sumit en la desesperació per la notícia, creixerà amb el sentiment de culpa i mai oblidarà que la seua germana anava a la seva recerca i que mai va arribar a dir-li la veritat més gran que hi havia al seu cor: LA VOLIA.

Noelia Lara Sanchis. 2n Batxillerat de Ciències. IES "Veles e Vents" Grau Gandia.

Tots els matins, a les 8:55, el seu tren s'aturava a l'estació de Xirivella. Aprofitava l'avinentesa per observar les cases. Vivendes unifamiliars que s'arrengleraven a l'altre costat de via. El comboi solia estar retingut uns deu minuts, fins que un altra comboi, en sentit oposat, els donava pas. Era un temps suficient per imaginar com eren de perfectes les vides d'aquells que vivien allí, dins de les seues precioses i luxoses cases. Alguns dies, inclús podia divisar els veïns de l'última casa. Una parella jove, a qui  va assignar un nom. Clara i Marc. Els podia veure prenent café, besant-se.

A partir d'estes mostres d'afectuositat va compondre la seua vida. Clara hauria de ser una artista. Una artista somniadora i que dirigia una galeria d'art. Marc devia ser metge o professor. Un home que estimava fins el deliri la seua dona.

A l'endemà, mentre viatjava amb el tren, llegí una notícia que la va impactar. Una notícia que estava il·lustrada amb la fotografia de l'última casa d'una urbanització de Xirivella. Una jove esposa havia mort a mans del seu espòs.

A partir d'eixe moment, va començar a preguntar-se si tot allò que havia vist i imaginat era tan perfecte com ella creia o era, només, un miratge de com somiava la seua pròpia vida.

Gemma Fayos Juan. 2n Batxillerat d'Humanitats.. IES "Veles e Vents" Grau Gandia.



professor :Àngel Peiró