La Línia Blava continua el trajecte, la pròxima parada s’efectuarà a la Sagrada Família.

Al costat de la vella del ganxet apareix un nou individu de jove edat, aparenta 19 anys, té un estil rocker, du samarreta negra amb l’eslògan d’un grup, Smoking Souls, pantalons pitillos, botes altes negres i mostra un tret molt característic: mentre escolta música, colpeja les cames, seguint algun ritme.
És un músic d’alguna banda de rock and roll actual. Va camí de l’assaig general, demà faran un concert prop de l’Hospital Clínic, hi arriba tard, no para de mirar el rellotge. Li tiraran un gran esbronc quan arribe i com a castic, demà muntarà l'escenari tot sol.
De sobte es posa nerviós, mira l’entrenador de bàsquet. Aquest no havia parat de mirar-lo en tot el trajecte, és el nòvio de la filla de l’entrenador de bàsquet!
La resta del trajecte pareix incòmoda entre ells, de sobte el metro para i el xic desapareix en un parell de segons. Una història d’amor amb la filla de l’home que demà serà conegut a tots els periòdics. Hi afectarà en alguna cosa?

Ismael Martínez, 2n Batxillerat, IES BEATRIU CIVERA

Un treball qualsevol

El meu treball és insuportable, tot el dia en contacte amb persones i no exactament per mantenir una conversa agradable durant la qual algú s'assega al meu damunt, molts em miren des de dalt com si foren millors que jo. Sóc a l'estació d'Horta de la Línia Blava, abans d'entrar a l'andana del metro que va fins a Cornellà, encara que tinc família pertot arreu, públics, privats i altres improvisats per qui no pot esperar més. Sóc un servei públic al metro i sí, treballe amb molta gent, la majoria estrangers, per això entenc l'anglés tan bé com el català. Aquell dia, el revisor del metro, com és costum, va fer-me una previsió del dia i va anunciar-me que aquella seria una jornada atrafegada. El més divertit va ser una vella que mentre feia l'orquestra ben prompte es posà a fer ganxet, li va passar com un quart d'hora fins que el soroll del metro acostant-se va fer que la vella s'afanyara a pujar al vagó. El dia va ser dur, però com sempre, a la fi, l'encarregat de neteja em dóna un bon bany i em deixa com nou.

Javi González, 2n Batxillerat, IES BEATRIU CIVERA

  M'imagine

No sent. Tan sols observe. Milers de persones passen prop de mi i encara que són conscients de la meua existència, m'ignoren.

Aqueixes persones a qui sempre veig en blanc i negre acompanyades d'un constant canvi d'hora. Però realment em pregunte què hi ha darrere d'aqueixes persones. M'ho imagine sense saber com.

Després de l'incessant corrent de persones, arriba la tranquil·litat. Una xiqueta menuda agafada de la mà de la seua àvia. Segurament, l'anciana li haja promès comprar-li una d'aqueixes piruletes multicolors. Sempre he volgut saber quin gust fan, com és la sensació de sentir. I també m'he preguntat com deu ser acompanyar aquestes imatges amb algun so. Escoltar el dolç riure de la xiqueta.

I a partir d'aquest moment, s'acosta l'instant més temut, quan les persones em deixen a soles amb les meues companyes, les parets, que sostenen el meu cos i impedeixen que caiga.

Ara solament em queda esperar la gent i que alimenten la meua imaginació. És l'única cosa que tinc.

Vull ser com ells, però no puc.

Sempre és el mateix.

Mai m'apaguen.

Laura Martínez, 2n Batxillerat, IES BEATRIU CIVERA