Després del compte enrere d'exàmens i avaluacions, ja podem penjar els microrelats. Ací els teniu.
El
vent gelat de l'hivern va acompanyar un home que portava un maletí
mentre aquest baixava les escales de la boca del metro.
A
mesura que l'home anava avançant pels corredors subterranis per
arribar a l'andana, una càlida melodia avançava en sentit contrari
per arribar a les seues oïdes, ajudant-lo a oblidar el fred que feia
tremolar el seu cos.
Les
notes eixien del saxòfon que un jove estava tocant al costat de la
funda de l'instrument, a l'interior de la qual hi havia algunes
monedes.
Al
nostre home li haguera agradat quedar-se a escoltar la música, però
tenia pressa. El maletí que portava no era altra cosa que una funda
de saxòfon, amb l'instrument dins, i es dirigia a un auditori per
oferir un concert.
Potser
el jove intèrpret no va reparar en aquest detall tan curiós. Potser
ni tan sols va reparar en l'home del maletí. Potser no hi havia cap
jove als corredors de l'estació, i l'home del maletí només estava
recordant on va començar el camí que aleshores el duia a
l'auditori, entre passatgers i horaris de metro.
Adrián
Torres, 2n Batxillerat, IES BEATRIU CIVERA
Hi
ha un cuc, que es desplaça
per un forat negre, pels intestins d’un
univers
que igual pareix molt gran que molt xicotet. Un cuc farcit
d’existència,
que igual engoleix
com vomita,
que s’engoleix o regurgita,
pensaments
enllandats. On es creuen tantes mirades, de sorpresa o
d’alegria,
on s’ajunten persones de totes les races, amb diferents
creences
i costums. La moneda del qual són
els bitllets d’anada però
no
de tornada i els passos d’una persona són
esborrats pels passos
d’altra.
Un
cuc on es guarden tensions, il·lusions
i decepcions, nervis,
llàgrimes
i por. On es perden frases entre les interferències.
Un
cuc que representa la vida, gent que puja i gent que baixa. Seients
buits,
o plens. Gent enamorada. Xiquets que creixen, persones majors
que
envelleixen. Famílies
que celebren l’arribada d’un nou membre i
altres
que ploren per una pèrdua.
Però això
és aquest
cuc, et dóna
o
s’emporta
les coses que més
vols d’un dia per l'altre,
sense avisar.
Un
cuc que cada metre
que avança
et dóna
vida i alhora
te la
lleva.
Ací
fermenta el destí
de la humanitat, es destil·la el futur i es
beu
la realitat.
Carmen
Durà, 2n Batxillerat, IES BEATRIU CIVERA
Estel
Ets
al metro i t'adones que hi ha publicitat amb la imatge d'un pardal
volant feliç, és llavors quan penses en Estel. T'adones que ell mai
ha pogut veure el carrer, ni eixir amb amics, ni veure la
televisió... Tan sols pot dormir i deixar anar la seua imaginació a
un lloc millor, on amb altres pardals solca els cels, des d'on pot
contemplar tota la bellesa d'aquest món. Però això no passarà, tu
el tens apartat de tot. Ho penses i vols córrer a soltar-lo, però
quan penses tenir-lo en la mà, piulant, t'adones que no el podries
soltar, ell no podrà amb aquest món, ell és xicotet i fràgil, com
la gent diu que tu ets, dolç i alegre, a pesar de tot t'estima,
segurament perquè et necessita, tu li dónes el menjar i un lloc
sense perill. Tu i ell no sou tan distints, segurament et veja i
pense: aquest viu com jo, mira'l en aquest vagó de metro, sense
poder moure's, com si fóra jo...
Tu
i ell no sou tan distints. No?
Isabel
Sancho, 2n Batxillerat, IES BEATRIU CIVERA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.