Salutacions des de l'IES Beatriu Civera d'Aldaia!
Després del compte enrere d'exàmens i avaluacions, ja podem penjar els microrelats. Ací els teniu.

El vent gelat de l'hivern va acompanyar un home que portava un maletí mentre aquest baixava les escales de la boca del metro.

A mesura que l'home anava avançant pels corredors subterranis per arribar a l'andana, una càlida melodia avançava en sentit contrari per arribar a les seues oïdes, ajudant-lo a oblidar el fred que feia tremolar el seu cos.

Les notes eixien del saxòfon que un jove estava tocant al costat de la funda de l'instrument, a l'interior de la qual hi havia algunes monedes.

Al nostre home li haguera agradat quedar-se a escoltar la música, però tenia pressa. El maletí que portava no era altra cosa que una funda de saxòfon, amb l'instrument dins, i es dirigia a un auditori per oferir un concert.

Potser el jove intèrpret no va reparar en aquest detall tan curiós. Potser ni tan sols va reparar en l'home del maletí. Potser no hi havia cap jove als corredors de l'estació, i l'home del maletí només estava recordant on va començar el camí que aleshores el duia a l'auditori, entre passatgers i horaris de metro.

Adrián Torres, 2n Batxillerat, IES BEATRIU CIVERA

 

Hi ha un cuc, que es desplaça per un forat negre, pels intestins d’un

univers que igual pareix molt gran que molt xicotet. Un cuc farcit

d’existència, que igual engoleix com vomita, que s’engoleix o regurgita,

pensaments enllandats. On es creuen tantes mirades, de sorpresa o

d’alegria, on s’ajunten persones de totes les races, amb diferents

creences i costums. La moneda del qual són els bitllets d’anada però

no de tornada i els passos d’una persona són esborrats pels passos

d’altra.

Un cuc on es guarden tensions, il·lusions i decepcions, nervis,

llàgrimes i por. On es perden frases entre les interferències.

Un cuc que representa la vida, gent que puja i gent que baixa. Seients

buits, o plens. Gent enamorada. Xiquets que creixen, persones majors

que envelleixen. Famí­lies que celebren l’arribada d’un nou membre i

altres que ploren per una pèrdua. Però això­ és aquest cuc, et dóna o

s’emporta les coses que més vols d’un dia per l'altre, sense avisar.

Un cuc que cada metre que avança et dóna vida i alhora te la

lleva. Ací fermenta el destí­ de la humanitat, es destil·la el futur i es

beu la realitat.

Carmen Durà, 2n Batxillerat, IES BEATRIU CIVERA

Estel

Ets al metro i t'adones que hi ha publicitat amb la imatge d'un pardal volant feliç, és llavors quan penses en Estel. T'adones que ell mai ha pogut veure el carrer, ni eixir amb amics, ni veure la televisió... Tan sols pot dormir i deixar anar la seua imaginació a un lloc millor, on amb altres pardals solca els cels, des d'on pot contemplar tota la bellesa d'aquest món. Però això no passarà, tu el tens apartat de tot. Ho penses i vols córrer a soltar-lo, però quan penses tenir-lo en la mà, piulant, t'adones que no el podries soltar, ell no podrà amb aquest món, ell és xicotet i fràgil, com la gent diu que tu ets, dolç i alegre, a pesar de tot t'estima, segurament perquè et necessita, tu li dónes el menjar i un lloc sense perill. Tu i ell no sou tan distints, segurament et veja i pense: aquest viu com jo, mira'l en aquest vagó de metro, sense poder moure's, com si fóra jo...

Tu i ell no sou tan distints. No?

Isabel Sancho, 2n Batxillerat, IES BEATRIU CIVERA