EL
FILL DE L'ENTERRAMORTS
-LEAD-
La
senyora Lead no sempre fou tan obsessiva amb la mort, i és que, tota
por té un origen. Lead, 24 anys, filla d'una família benestant,
tractava amb menyspreu la gent pobra. Un dia la seua minyona Lawrence
es va veure amb el seu nuvi. Hi havia tempesta, Lawrence i Edward
eren a l'estable dels cavalls consumant el seu amor. Lead va
descobrir-los (a més, Lead odiava a Lawrence), quedà hipnotitzada
per l'home; de seguida va fer el pitjor xantatge a Lawrence: no diria
res si deixava que Edward es agitara amb ella; acceptaren.
Passat
el temps, Lawrence descobrí que estava embarassada, però Lead també
ho estava. Lead, descobrint allò, va fer perdre el nadó a Lawrence.
Aquesta, embolicada per l'odi, maleí Lead, i va jurar per la seua
vida, com que la deixà sense la seua raó de viure, que Lead es
quedaria sense l'oportunitat de morir com els altres mortals. Lead
reviuria per a ser arrossegada
a l'infern. Temps després, es descobriria que Lawrence era bruixa i
que fou executada. Lead no tornà a somriure.
BRYAN
BLAS, 2n
BATX B,
IES
BALEARS
Fou
una nit, solitària, sols una ànima hi havia al cementeri. Com totes
les nits l’enterrador anava a observar les estreles, pensava en la
bellesa que posseïa cada una d’elles. Les admirava com si de
companyes de camí es tractaren, pareixia que totes elles
localitzaren el seu esplendor en ell.
Era
una nit més, una nit menys, amb una ombra enfront d’una làpida,
amb flors fresques. Encara es podia sentir el seu aroma, la seua
frescor. L’enterrador va visualitzar aquesta ombra, va pensar si es
tractava d’un familiar plorant la pèrdua. Però eixes hores no
deuria d’estar ningú dins. Acostant-se a l’ombra, anava aclarint
la dificultosa visió, a la veu de: “Qui ets? Necessita ajuda?”,
al no rebre resposta alguna es va apropar.
Quan
es va adonar de qui es tractava, i de veure que aquesta vegada no
fugia, es va apropar. I amb l’estima d’una vella amiga, i
l’estima d’un company de tants anys, l’ombra amb pàl·lid
rostre, li ofereix la mà, i amb el somriure de qui troba la pau, la
Mort i l'enterra morts van desaparéixer en la boira .
CLÀUDIA
LÓPEZ, 2n
BATX B,
IES
BALEARS
Ningú
va saber mai el que el petit Carrie va veure en els seus instants de
mort. Després d’aquella caiguda, ningú va saber res d’ell, sols
aquelles últimes paraules que va dir abans d’anar-se’n, però,
què significava això? Quin misteri hi ha darrera d’aquestes
paraules? Açò es el que va veure...
Quan
va caure es va despertar en un altre món, un món replet de
desgràcies, on tot el que l’envoltava era foc, un lloc sinistre.
Mentre mirava aterrit el seu voltant es va acostar una espècie de
dimoni. Tenia unes pintes molt simpàtiques per a ser una criatura
del inframon, la veritat. Era gros, baixet amb una barba molt
frondosa i unes banyes xicotetes. Aquest peculiar dimoni li va dir
que era el missatger de la mort i que l’havia portat a aquell món
perquè la mort volia parlar amb ell. I que l’estava esperant al
seu palau de l’infern. Ell li ensenyaria el camí per anar-hi, però
si es despistava amb algú dels éssers que vivien a l’infern es
convertiria en un d’ells.
Van
anar cap al palau, passant per passatges terrorífics amb criatures
que l’intentaven portar amb elles. Quan van arribar es va trobar
amb la mort. La seua presència posava la pell de gallina. La mort li
va dir, que li donaria la vida una altra vegada, però a canvi que es
dedicara a llevar-se-la altres persones. Havia de fugir immediatament
de l'orfenat i portar la vida d’altres persones a l’altre món
diàriament, perquè ell era l’elegit per a substituir a la mort en
un futur molt pròxim i havia d’aturar-se.
SERGIO
SOLIVA, 2n
BATX B,
IES
BALEARS
INICIS
TURBULENTS
Vaig
ser l’últim fill de cinc germans. A Sagunt, després de més de
deu anys de guerra civil, encara se patien els efectes d’aquest
conflicte. Als setze anys vaig trobar l’amor de la meua vida, es
deia Micaela.
La
vaig conéixer al carrer. Portava una cistella plena de taronges
acabades de collir del camp. Les fruites van caure al terra i quan
vaig acatxar-me a arreplegar-les vàrem coincidir. Vaig acompanyar-la
fins a la casa on era majordoma i m’acomiadí d’ella.
La
nostra relació va créixer, però sense dubte, el punt d’inflexió
va ser quan la meua família va morir en casa. Hi vaig arribar i
estava en flames, ja no podia fer res per a salvar-los. Sols tenia
d’ells una foto antiga que guardava a la butxaca.
El
temps passava i continuava melancòlic, volia tornar a la infància i
que ma mare em fes carícies, els menjars en família… Micaela,
coneixedora de la situació va invitar la senyora Clock a vore com
estava, qui després d’una llarga conversa em va acollir com el seu
majordom.
JORGE
MORAGON, 2n
BATX B,
IES
BALEARS
El
senyor Crumb és un exemple clar de no valorar la sort i la vida que
t´ha tocat. Amb un bon treball en temps de crisi, casat amb una dona
de diners i amb el recent naixement del seu fill. Tot açò és una
sort meravellosa, en comparació a la gent que mor sola, sense
parella, família ni fills, amb la gent que mor de fam, i amb la gent
que mor en la guerra.
Aquest
home, comença a jugar a les cartes al bar del seu barri, començant
a apostar fins que arriba el moment que ho perd tot, la seua casa,
els seus diners… La dona va marxar amb el fill, no vol tornar a
veure'l. El senyor Crumb cau en la beguda i en una depressió
intensa, els seus dies passen i passen dins el bar, deixa d'anar a
treballar i cau en la més mísera indigència.
Finalment,
amb un estat de salut greu, és portat a un centre de salut per un
grup de voluntaris, on millora progressivament fins a estar
recuperat. Després d'estar a punt de morir, decideix ajudar la gent
que li havia salvat la vida, participa en teràpies d'alcohòlics i
ajuda en menjadors socials per a indigents.
ÀLEX
DAMIÀ, 2n
BATX B,
IES
BALEARS
EL
PARE DE ROC MORTSON
Era
un home, que tenia una peculiaritat, era una persona amb pell de
peix. Per aquesta raó, tota la gent d'on ell vivia es burlava d'ell,
al igual que li feien al col·legi els seus companys i companyes.
Tenia por d'enamorar-se i formar una família però, al mateix temps,
li apassionava la idea. El cas és que es va enamorar de l'única
xica del poble que no es reia d'ell. Temps després ella va quedar
embarassada. Al nàixer el xiquet, Roc Mortson, ell tenia por que en
uns quants anys ell també tinguera la pell de peix, ja que a ell
també li va ocórrer quan tenia uns pocs anys de vida. Ell adorava
el seu fill, però no volia veure com passava per la mateixa
situació. Així que se'n va anar molt lluny, deixant abandonat Roc,
sense ningú amb ell. La mare va morir en el part.
CARLA
LÓPEZ GARCÍA, 2n
BATX B,
IES
BALEARS
LA
VIDA MÉS ENLLÀ
M’anomenaven
el Petit Cornie. Un matí mentre tots jugaven al pati, em vaig
enfilar a un arbre per a vore que hi havia més enllà del mur. Vaig
caure a terra i quan em vaig alçar ja no estava al patí de
l’orfenat, sinó que vaig tornar al dia de la mort dels meus pares.
Era
el dia del meu aniversari, anàvem a casa de la iaia per a
festejar-lo amb la família quan, de sobte, un cérvol va aparèixer
a la carretera i el pare va frenar amb tanta força que el cotxe va
impactar amb la tanca de protecció , i els meus pares van morir a
l’instant.
Jo
em pensava una altra cosa: que ells havien mort per culpa meua ,tal
com havia dit el meu oncle. Després d ́això, vaig despertar i el
senyor Taup em va preguntar sobre el que havia vist. No li vaig dir
res. Aquella nit vaig decidir anar-me’n de l’orfenat. Abans vaig
advertir el meu amic que “ a la veritat arribaria en silenci” i
que les “respostes dels altres l ́allunyarien del que sabia”.
Després d'això, vaig escalar els murs i me’n vaig anar per a no
tornar-hi i trobar la veritat.
MARÍA
LÓPEZ CRESPO, 2n
BATX B,
IES
BALEARS
BELLA FOSCOR
Estimada Foscor:
El
negre és l’únic que recorde, sempre ha sigut així. No sé de
quin color és el cel, ni les flors, res de res, tot és negre però
això tu ja ho saps.
Ja
hi estava acostumat. El dia que em van comunicar que un cirurgià
volia ajudar-me a poder veure aquell món desconegut vaig començar a
impacientar-me.
Quan
en va arribar, els nervis van sortir i vaig començar a preocupar-me.
Què passaria si aquell món no m’agradava, o si m’agradava tant
que no voldria tornar a tancar els ulls? Què passaria si m’oblidava
de tu Foscor?
L’hora
va arribar, escoltava moltes veus, la del cirurgià, la dels meus
pares… I als segons, un sentiment desconegut em va omplir el cos,
la por. No pel món que m’esperava, sinó a la gent, als monstres
que tenia davant. Sincerament, vaig agrair que em salvares que no
m’abandonares amb aquells monstres, que em deien “experiment”.
Amiga
Foscor, mai no podré recompensar-te pel fet que m’hages salvat
d’aquell fatídic paisatge. De vegades, la por que et tenen no és
perquè et desconeixen, sinó perquè els mostres la vertadera cara
de la realitat.
T’estime, Foscor,
El
teu amic cec.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.