10 de març 2017

IES BALEARS

EL FILL DE L'ENTERRAMORTS
-LEAD-

La senyora Lead no sempre fou tan obsessiva amb la mort, i és que, tota por té un origen. Lead, 24 anys, filla d'una família benestant, tractava amb menyspreu la gent pobra. Un dia la seua minyona Lawrence es va veure amb el seu nuvi. Hi havia tempesta, Lawrence i Edward eren a l'estable dels cavalls consumant el seu amor. Lead va descobrir-los (a més, Lead odiava a Lawrence), quedà hipnotitzada per l'home; de seguida va fer el pitjor xantatge a Lawrence: no diria res si deixava que Edward es agitara amb ella; acceptaren.
Passat el temps, Lawrence descobrí que estava embarassada, però Lead també ho estava. Lead, descobrint allò, va fer perdre el nadó a Lawrence. Aquesta, embolicada per l'odi, maleí Lead, i va jurar per la seua vida, com que la deixà sense la seua raó de viure, que Lead es quedaria sense l'oportunitat de morir com els altres mortals. Lead reviuria per a ser arrossegada a l'infern. Temps després, es descobriria que Lawrence era bruixa i que fou executada. Lead no tornà a somriure.
BRYAN BLAS, 2n BATX B, IES BALEARS


L’ENTERRAMORTS

Fou una nit, solitària, sols una ànima hi havia al cementeri. Com totes les nits l’enterrador anava a observar les estreles, pensava en la bellesa que posseïa cada una d’elles. Les admirava com si de companyes de camí es tractaren, pareixia que totes elles localitzaren el seu esplendor en ell.
Era una nit més, una nit menys, amb una ombra enfront d’una làpida, amb flors fresques. Encara es podia sentir el seu aroma, la seua frescor. L’enterrador va visualitzar aquesta ombra, va pensar si es tractava d’un familiar plorant la pèrdua. Però eixes hores no deuria d’estar ningú dins. Acostant-se a l’ombra, anava aclarint la dificultosa visió, a la veu de: “Qui ets? Necessita ajuda?”, al no rebre resposta alguna es va apropar.
Quan es va adonar de qui es tractava, i de veure que aquesta vegada no fugia, es va apropar. I amb l’estima d’una vella amiga, i l’estima d’un company de tants anys, l’ombra amb pàl·lid rostre, li ofereix la mà, i amb el somriure de qui troba la pau, la Mort i l'enterra morts van desaparéixer en la boira .
CLÀUDIA LÓPEZ, 2n BATX B, IES BALEARS


EL PETIT CARRIE I LA SEUA AVENTURA INFERNAL

Ningú va saber mai el que el petit Carrie va veure en els seus instants de mort. Després d’aquella caiguda, ningú va saber res d’ell, sols aquelles últimes paraules que va dir abans d’anar-se’n, però, què significava això? Quin misteri hi ha darrera d’aquestes paraules? Açò es el que va veure...
Quan va caure es va despertar en un altre món, un món replet de desgràcies, on tot el que l’envoltava era foc, un lloc sinistre. Mentre mirava aterrit el seu voltant es va acostar una espècie de dimoni. Tenia unes pintes molt simpàtiques per a ser una criatura del inframon, la veritat. Era gros, baixet amb una barba molt frondosa i unes banyes xicotetes. Aquest peculiar dimoni li va dir que era el missatger de la mort i que l’havia portat a aquell món perquè la mort volia parlar amb ell. I que l’estava esperant al seu palau de l’infern. Ell li ensenyaria el camí per anar-hi, però si es despistava amb algú dels éssers que vivien a l’infern es convertiria en un d’ells.
Van anar cap al palau, passant per passatges terrorífics amb criatures que l’intentaven portar amb elles. Quan van arribar es va trobar amb la mort. La seua presència posava la pell de gallina. La mort li va dir, que li donaria la vida una altra vegada, però a canvi que es dedicara a llevar-se-la altres persones. Havia de fugir immediatament de l'orfenat i portar la vida d’altres persones a l’altre món diàriament, perquè ell era l’elegit per a substituir a la mort en un futur molt pròxim i havia d’aturar-se.
SERGIO SOLIVA, 2n BATX B, IES BALEARS

INICIS TURBULENTS

Vaig ser l’últim fill de cinc germans. A Sagunt, després de més de deu anys de guerra civil, encara se patien els efectes d’aquest conflicte. Als setze anys vaig trobar l’amor de la meua vida, es deia Micaela.
La vaig conéixer al carrer. Portava una cistella plena de taronges acabades de collir del camp. Les fruites van caure al terra i quan vaig acatxar-me a arreplegar-les vàrem coincidir. Vaig acompanyar-la fins a la casa on era majordoma i m’acomiadí d’ella.
La nostra relació va créixer, però sense dubte, el punt d’inflexió va ser quan la meua família va morir en casa. Hi vaig arribar i estava en flames, ja no podia fer res per a salvar-los. Sols tenia d’ells una foto antiga que guardava a la butxaca.
El temps passava i continuava melancòlic, volia tornar a la infància i que ma mare em fes carícies, els menjars en família… Micaela, coneixedora de la situació va invitar la senyora Clock a vore com estava, qui després d’una llarga conversa em va acollir com el seu majordom.
JORGE MORAGON, 2n BATX B, IES BALEARS




JUGAR AMB FOC 
 
El senyor Crumb és un exemple clar de no valorar la sort i la vida que t´ha tocat. Amb un bon treball en temps de crisi, casat amb una dona de diners i amb el recent naixement del seu fill. Tot açò és una sort meravellosa, en comparació a la gent que mor sola, sense parella, família ni fills, amb la gent que mor de fam, i amb la gent que mor en la guerra.
Aquest home, comença a jugar a les cartes al bar del seu barri, començant a apostar fins que arriba el moment que ho perd tot, la seua casa, els seus diners… La dona va marxar amb el fill, no vol tornar a veure'l. El senyor Crumb cau en la beguda i en una depressió intensa, els seus dies passen i passen dins el bar, deixa d'anar a treballar i cau en la més mísera indigència.
Finalment, amb un estat de salut greu, és portat a un centre de salut per un grup de voluntaris, on millora progressivament fins a estar recuperat. Després d'estar a punt de morir, decideix ajudar la gent que li havia salvat la vida, participa en teràpies d'alcohòlics i ajuda en menjadors socials per a  indigents.

ÀLEX DAMIÀ, 2n BATX B, IES BALEARS




EL PARE DE ROC MORTSON

Era un home, que tenia una peculiaritat, era una persona amb pell de peix. Per aquesta raó, tota la gent d'on ell vivia es burlava d'ell, al igual que li feien al col·legi els seus companys i companyes. Tenia por d'enamorar-se i formar una família però, al mateix temps, li apassionava la idea. El cas és que es va enamorar de l'única xica del poble que no es reia d'ell. Temps després ella va quedar embarassada. Al nàixer el xiquet, Roc Mortson, ell tenia por que en uns quants anys ell també tinguera la pell de peix, ja que a ell també li va ocórrer quan tenia uns pocs anys de vida. Ell adorava el seu fill, però no volia veure com passava per la mateixa situació. Així que se'n va anar molt lluny, deixant abandonat Roc, sense ningú amb ell. La mare va morir en el part.
CARLA LÓPEZ GARCÍA, 2n BATX B, IES BALEARS




LA VIDA MÉS ENLLÀ

M’anomenaven el Petit Cornie. Un matí mentre tots jugaven al pati, em vaig enfilar a un arbre per a vore que hi havia més enllà del mur. Vaig caure a terra i quan em vaig alçar ja no estava al patí de l’orfenat, sinó que vaig tornar al dia de la mort dels meus pares.
Era el dia del meu aniversari, anàvem a casa de la iaia per a festejar-lo amb la família quan, de sobte, un cérvol va aparèixer a la carretera i el pare va frenar amb tanta força que el cotxe va impactar amb la tanca de protecció , i els meus pares van morir a l’instant.
Jo em pensava una altra cosa: que ells havien mort per culpa meua ,tal com havia dit el meu oncle. Després d ́això, vaig despertar i el senyor Taup em va preguntar sobre el que havia vist. No li vaig dir res. Aquella nit vaig decidir anar-me’n de l’orfenat. Abans vaig advertir el meu amic que “ a la veritat arribaria en silenci” i que les “respostes dels altres l ́allunyarien del que sabia”. Després d'això, vaig escalar els murs i me’n vaig anar per a no tornar-hi i trobar la veritat.
MARÍA LÓPEZ CRESPO, 2n BATX B, IES BALEARS



BELLA FOSCOR

Estimada Foscor:
 
El negre és l’únic que recorde, sempre ha sigut així. No sé de quin color és el cel, ni les flors, res de res, tot és negre però això tu ja ho saps.
Ja hi estava acostumat. El dia que em van comunicar que un cirurgià volia ajudar-me a poder veure aquell món desconegut vaig començar a impacientar-me.
Quan en va arribar, els nervis van sortir i vaig començar a preocupar-me. Què passaria si aquell món no m’agradava, o si m’agradava tant que no voldria tornar a tancar els ulls? Què passaria si m’oblidava de tu Foscor?
L’hora va arribar, escoltava moltes veus, la del cirurgià, la dels meus pares… I als segons, un sentiment desconegut em va omplir el cos, la por. No pel món que m’esperava, sinó a la gent, als monstres que tenia davant. Sincerament, vaig agrair que em salvares que no m’abandonares amb aquells monstres, que em deien “experiment”.
Amiga Foscor, mai no podré recompensar-te pel fet que m’hages salvat d’aquell fatídic paisatge. De vegades, la por que et tenen no és perquè et desconeixen, sinó perquè els mostres la vertadera cara de la realitat.
T’estime, Foscor,
El teu amic cec.

MARTA MELIÀ REFUSTA, 2n BATX B, IES BALEARS

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada