Limbo
Era
tan bell i infinit allò que havia vist allà fora, ara tot era blanc
i l'únic que podia fer era caminar sense sentit ni rumb. Caminar
d'un lloc a un altre sense ver ni escoltar res, esperant que alguna
cosa passara.
-
Hola...?, va cridar al fons blanc per enèsima vegada.
-
Hi ha algú?
Res,
només silenci. "Per
que estic aquí? Com puc eixir-ne?",
va
pensar.
-
Pots eixir-ne
si vols,- va
contestar una veu. Desconcertat,
va mirar a totes les direccions fins a trobar
un xiquet jugant.
-
Qui ets?-
li
va preguntar.
-
Sóc
Limbo, una altra bèstia.
Van estar en silenci mirant-se l'un a l'altra.
Van estar en silenci mirant-se l'un a l'altra.
-
Per què no contestaves abans?
-
Perquè no feies les preguntes adequades, petit Cornie.
- Com puc eixir d'ací?- Limbo es va alçar.
- Com puc eixir d'ací?- Limbo es va alçar.
-
Segur que vols eixir-ne?
El petit Cornie va recordar l'orfenat en què vivia.
El petit Cornie va recordar l'orfenat en què vivia.
-
Vull estar en allò tan bell que hi havia fora dels murs.
-
En el món? És un lloc difícil, n'estàs
segur?
-
Sí,
millor que l'orfenat, qualsevol cosa.
-
Com vulgues, però recorda que
en eixe lloc a la veritat s'arriba en silenci i que el sentit a
la teua vida li'l dónes tu.
- D'acord... Com puc eixir-ne?
- D'acord... Com puc eixir-ne?
-
Solament has de despertar i obrir els ulls.
Ana
Triana González,
IES Beatriu Civera
L’estrela
de Woody
Woody
era un xiquet de dotze anys, aquest noi sempre eixia de nit. Anava al
parc i sempre s’asseia en el mateix banc a veure
les estreles, li encantava mirar-les. Un dia com altre que s’havia
escapat, es va trobar al seu lloc habitual d’observar estreles, un
rodamón.
Aquest li va dir que s’asseguera amb ell, que no mossegava.
Van
veure
una estrela fugaç. Ràpidament,
Woody li va dir al rodamón, que s’anomenava Francesc, que demanara
un desig. Francesc va desitjar eixir de la indigència i
al dia següent es va trobar un dècim de loteria en terra. El va
agafar i la mateixa nit es va adonar que li havien tocat cinc-cents
mil euros. El primer que va fer va ser contar-li-ho a Woody, que
acabava d’arribar al banc. Woody li va dir que era seu, que l’havia
comprat de matí. El rodamón va tornar-li el dècim, i Woody i la
seua família, en assabentar-se’n van donar-ne la meitat a Francesc
per ser tan humil i li van donar hostalatge a sa casa per sempre.
Woody
va trobar al seu millor amic i el desig de Francesc va ser complit.
Joan Durà, IES Beatriu Civera
I, com que jo no demane als meus alumnes res que jo no siga capac de fer, també publique el microrelat que jo escriguí per intentar que s'hi animaren:
UNA
DONA COM UNA ALTRA (un xicotet record per a Beatriu Civera)
«Jo
només vull ser una dona com qualsevol altra...»
Cada
volta que visitava la casa d'una d'aquelles senyores, en aquells
salons atapeïts d'obres d'art, divans, butaques, taules i aparadors;
amb aquelles riquíssimes tauletes de fustes precioses, plenes de te
i pastes de formes i colors infinits, sentia el mateix raonament: «Un
ventre sense fruit és un ventre inútil.»
I
ella se n'allunyava amb aquelles paraules foradant-li les parets del
crani: «Un ventre que no guarda un fill és un ventre mort».
Però,
com podia ella no tindre un ventre mort?
«Les
dones han de ser mares per a sentir-se dones de veritat.» I ella
volia sentir-se una dona de veritat.
Però,
qui voldria tindre amb ella la intimitat necessària per engendrar un
fill? Cada volta que tocava un ésser viu podia sentir com l'alè de
la vida en fugia... Un ésser viu...
No
era capaç d'assimilar que aquelles senyores assoliren la plenitud
que, repetidament, se li negava a ella, senyora de totes aquelles
senyores, de totes les dones, de tot allò que era viu sobre la
terra...
I
madame Hollowy va trobar la solució: i si no era amb un ésser
viu?
Àngela
Busó, Ies Beatriu Civera
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.