IES Dr Faustí Barberà

El despertar de la Senyora Brot 

La senyora Brot era incapaç d’explicar amb paraules la felicitat que sentia en aquell moment. Tot el que havia desitjat, allò que havia somiat i pel que havia estat lluitant, amb esperança, durant anys, s’havia materialitzat, de sobte, en aquell estrany noi que havia aparegut a la seua vida feia ja uns mesos. Ara que s’havia casat amb ell res del món podria afectar-li. El senyor Brot, d’altra banda, encara que havia viscut l’enllaç amb il·lusió, la va perdre ràpidament i no se sentia còmode amb la seua nova vida. Els pètals que tenia per cabells havien anant perdent el color a poc a poc, i el seu cos s’encontrava més debilitat que mai. La senyora Brot semblava no adonar-se’n perduda en el seu propi somni però, contràriament al que a ella li haguera agradat, no va tardar a despertar-se. Un any després del casament, el senyor Brot va morir, i amb ell, la vida de la senyora Brot va deixar de tindre sentit. No havia fet una altra cosa que idealitzar els seus somnis i lligar-los amb els de les tulipes sense tindre en compte que, potser, aquestos no dependrien només d’ella.

 Ester Hernández Barberà, 2n Batx. A 

WATER

Era una vesprada càlida del mes de juny, els crits de dolor se sentien per tota la barriada, fins que de sobte, sonà un plor: era el nadó que acabava de nàixer al cinqué pis, a casa dels Wilson. El nen, va nàixer plorant, però a l'instant es va calmar. La vida de Water era immillorable; fins a l’any l’únic que havia fet era menjar, jugar i dormir. Water no havia de dir quan tenia fam o si li havien de canviar el bolquer, ja que la mare caminava darrere d’ell tot el dia. Tot açò va canviar en complir dos anys, quan es va caure de morros mentre jugava amb els seus cosins. Ell no plorava com els altres xiquets sinó que tirava dolls d’aigua salada pels llagrimalls i ningú podia fer res perquè parara; va inundar la seua habitació, més tard la casa sencera i per últim tota la seua barriada. L’aigua arribava als cinc metres d’alt. Van morir diverses famílies, entre elles la família Wilson, però Water, es va salvar. Al barri es va crear un ecosistema marí on va haver de viure Water acompanyat de tot tipus d’animals marins que s’encarregaven de la seua supervivència.

 Arantzazu Peña. 2n Batx B

UN CAMP DE MARGARIDES

L’esposa del forner portava tres dies dormint, sense pausa. Semblava morta. Respirava, però poc més. El metge deia que es trobava en un estat de xoc, a causa de l’avortament tan dolorós que havia patit, tant físic com psicològic. La fornera somniava tota l’estona, i de vegades somreia. Estava a la primavera, la seua estació favorita. Un nadó va aparèixer en mig d’un meravellós camp de margarides. Tenia la cara d’ella i els llavis del seu pare, i encara que no devia tindre més de sis mesos, caminava i corria com un gran adult. Ella, emocionada, corria cap a ell per abraçar-lo. En canvi, com més s’apropava, més s’allunyava el seu fill. No sabia què fer, volia pegar un crit, però no podia ni tan sols articular una paraula. De sobte, una llum quasi encegadora va aparèixer al fons d’aquell camp immens. Va apropar-se a poc a poc, i cada vegada la llum es feia una mica més suportable. Va despertar. Als seus braços portava el nadó del somni i, al seu costat, la seua difunta mare amb un somriure radiant. La Mort se l’havia emportat a l’altre món.

 Candela Montesinos Ramírez 2 BATX B.

EL CIRC DE LES GENIALITATS

L’home pelut anava sempre deambulant pel món. Però un dia, mentre descansava a la vora d’un camí, un carruatge s'aturà i d’ell baixà un home gros i baixet que convidà l’home pelut a formar part del seu circ, el Circ de les bèsties. I la veritat és que el destí de les bèsties era acabar en un circ o mortes. En aquest circ es podia veure l’home més gros del món, la dona amb peus de granota... i ara l’home més pelut del món. En el temps lliure, l’home pelut aprengué a fer malabars però això no interessava. Un dia, a l’exhibició, una dona lliurà una moneda a l’home pelut on hi havia gravada una margarida. Al finalitzar, l‘home anà en busca d’aquella dona i ella li digué que l’acompanyara. Ella era la directora del Circ de les genialitats. L’home pelut acabà sent un dels malabaristes més admirats per xiquets i adults i va passar de ser un objecte de burla a una persona capaç de produir felicitat i admiració. Un vespre, quan el sol s’estava amagant entre les muntanyes, l’home pelut agafà una margarida i tractà d’enviar un missatge als companys del Circ de les bèsties: “fora d’aquell circ hi havia una altra vida”. Bufà i l’aire s'endugué la margarida.

Alejandra Manzano. 2n Batx A

Hearths 

La senyora Hearths estava acostumada als esdeveniments estranys, al cap i a la fi va ser ella qui va vore el xiquet amb la ma de porc. Però mai va imaginar que cap cosa pareguda fóra possible.
Un matí d’estiu el seu marit es va adonar que ella tenia una marca al braç. La senyora Hearths va continuar amb el seu dia sense donar-li importància. Al mati següent es va adonar que havia aparegut una marca més. Va decidir anar al metge, però tothom era al funeral del botiguer del poble. Un altre matí, una altra taca, un altre mort. Tothom al poble tenia por, mai s’havia vist una cosa com aquesta, als morts els havien tret el cor. La senyora Hearths va anar a la policía, no podia ser una coincidència. Un altre matí, altra taca, altre mort… la senyora Hearths amb els policies. No havia sigut ella. Últim mort, el senyor Hearths , suïcidi i una nota: “Quan ens vam casar vam prometre compartir-ho tot. Quan aquest tot inclou assassinats no és tan bonic. Aquesta és la raó de les taques. Mai havia pensat que una promesa tan innocent es podia convertir en un cosa tan roïna.”

Vanesa Rivero 2n Batx. A

El fill de la tia Margarida

 D’esquena geperuda i cos pelut, Furry baixà de l’arbre i es reuní a la cuina amb sa mare. Margarida, que així es deia, era tot el que Furry coneixia, junt amb la casa i el seu jardí, on més temps passava. Del seu pare només sabia que era també pelut, que un dia se n'anà i no tornà mai. Furry s’havia mirat a l’espill i sabia per què sa mare no volia que ningú el vera, era diferent; era una espècie de fusió entre gos i home, podria espantar qualsevol. Es passava els dies llegint històries fantàstiques de persones diferents com ell per no sentir-se sol, i de nit li agradava pujar a la copa de l’arbre més alt i udolar a la lluna. Una nit fosca de lluna plena, algú del carrer l'escoltà, era una xica rossa de pell brillant, es deia Sparkly. Sorprenentment, no s'espantà amb el seu aspecte, més bé la fascinà. Es tornaren inseparables. El temps passava ràpid per a Furry, un any seu comptava com set d’humà. Un dia Sparkly no es presentà a la seua cita, Furry l’havia vist amb un altre molt menys pelut, ell estava esgotat. Aquella nit, Furry no va poder tornar a udolar a la lluna. 

 Victoria Jordán Alfonso, 2n Batx A

El Petit Cornie

Des que va nàixer, el Petit Cornie havia tingut mala sort. Al part la seua mare va morir i son pare no li ho va perdonar i va preferir deixar-lo en un orfenat que viure amb ell. Mala sort és també que, encara que quan va nàixer no ho sabien, ell havia nascut amb una malaltia que no li permetia créixer al mateix ritme que els altres, i per això és pel que l'anomenaven Petit. Aquell dia en el qual el Petit Cornie va pujar l’arbre, no li va donar temps de veure què hi havia més enllà dels murs perquè va caure, mala sort. Mentre s’encontrava gitat al sòl i la resta d’orfes el creien mort, ell va somiar… en el son es veia fora d’aquells murs, fora d’aquell infern anomenat orfenat on els nens es morien de fam o fred, on si per casualitat o fortalesa arribaves a l’edat de divuit anys te n'havies d'anar amb una mà al davant i una darrere. En el somni ell s’imaginava recorrent el món i triomfant, és clar, havia aconseguit fugir jovenet i tenia possibilitats de tindre un bon futur. Aquella mateixa nit va desaparéixer.

 Arantxa Sáiz Martínez. 2n Batx B

Margarida

Margarida observava el seu reflex davant de l’espill quan va sonar el telèfon. Es va afanyar fins ell i l’agafà. Va sentir una veu molt familiar que tractava de pronunciar el seu nom però ella no aconseguia dilucidar la identitat d’aquella persona. La connexió telefònica es va trencar abans que Margarida poguera contestar. Sempre es trencava abans que poguera contestar. Va tornar davant l’espill, absorta en les seues arrugues. I pensant en la seua vida consumida pel temps i la soledat. L’absència del seu marit cada dia es feia més insuportable. Margarida ja no eixia de casa menys per al necessari i quan ho feia tenia por. Però quan estava en casa tenia més por, per trobar-se amb aquell silenci que la perseguia per la vida. Aquell dia, com de costum, el telèfon va tornar a sonar, encara que massa tard, quasi a les dotze de la nit. Però Margarida ja estava cansada d’aquella veu desconeguda i d’ella mateixa. Del transcurs superflu de la seua vida. Va deixar el telèfon sonar. I abans de tancar els ulls es va mirar a l’espill per última vegada i va descobrir que no era ella sinó ell qui la mirava.

Andrea Sáiz. 2n Batx B

La bèstia West 

El senyor West treballava al port descarregant mercaderies, només anava a casa per dinar i sopar.La senyora West era ama de casa. Ella s’alçava prompte sempre i anava a fer la compra. Feia el dinar per als dos i després netejava fins tornar a fer el sopar. Eixa era la rutina. La rutina es va trencar quan el senyor West arribava a casa per dinar i no hi havia ni un tros de pa a taula. La senyora West va dir que no es trobava gens bé. L´home no podia prendre’s dia lliure, però va cridar al metge i va acudir a sa casa. El cel estava posant-se fosc, en entrar el senyor West a casa va saber que seria pare. Van esperar amb entusiasme nou mesos, era molt estrany ja que al primer més la senyora ja tenia una panxa enorme. Pensaven que podrien ser bessons o fins i tot trigèmins. El dia del part va caure una tempesta bestial. En entrar el pare a l’habitació, els seus ulls buscaven el bressol. Sorprenentment, hi havia una peixera, una peixera enorme amb una xicoteta balena. Tots eren incrèduls. L’únic pensament que els quedava era localitzar la filla Caterina.

Laura Cerdà. 2n Batx. B

Marion Mailon 

Mitja nit. Ja fa 25 anys que gosà dir als seus pares que anava a engendrar un infant. Ja els havia avisat que ella no era una noia tradicional. Era diferent, des de sempre ho havia sigut. El jovenet dels Avec-Culottes ho sabia, per això s’enamorà de Marion. Silenci i tensió. Pensà que allò últim no era bo per al nadó i decidí trencar aquella situació incòmoda. Demanà al fill dels Avec-Culottes que es casés amb ella; de totes maneres fou per això que les dues famílies es reuniren. Davant la perplexitat del altres, afegí que no pensava perdre el seu cognom: sempre havia sigut Marion Mailon i mai voldria deixar de ser-ho. Era el primer dia d’hivern quan donà a llum el fill que heretaria el seu cognom. Nasqué amb el cor gelat i van haver de tindre posar-li un altre paregut a un rellotge. De fet, tenia unes agulles que s’havien d’ajustar cada matí; i dues obligacions que complir, arran de les quals Marion Mailon va desenvolupar el sisè i el setè sentits.
«Prohibit enamorar-se i estar furiòs»

Malha Abdi. 2n Batx A

Morir per a viure.

Eren les nou del matí. El judici per a condemnar aquella dona, Cloistral, culpable de matar una jove embarassada havia començat. A les onze, la condemnaven a pena de mort. Volia morir. Li donava tot igual. A les tres la van portar a la guillotina. Quan li van col•locar la soga al voltant del coll, va mirar cap al cel pensant què se sentiria a l'anar-se'n. En eixe moment la van penjar. Va obrir els ulls, estava en un habitacle rodejada de foscor i en el seu coll hi havia una cadena que no la deixava respirar. Vols viure? Una veu va eixir d’entre la foscor trencant eixe silenci sepulcral que l'estava matant. No ho sé, va respondre ella. T’has autocondemnat a un delicte que no has fet, per què? Estic sola, va respondre Cloistral. Fou ací quan la veu li va mostrar la seua mare, Margarita. Va esclatar a plorar. La trobava molt a faltar. Viu i gaudeix per mi filla, li va dir. La cadena es va trencar i de sobte es va despertar d’eixe somni tan real. Tenia marques al coll. Eren les cinc, havia hagut de morir per a poder viure. 

Andrea Merino Cantos 2ºBatx A

La petita dels Simons
 Eren les vuit del mati, la senyora Simons va baixar les escales com de costum i va eixir a la porta per a agafar el periòdic i esperar el senyor Bonjan que arribara amb la llet fresca com tots els matins. La filla petita Amber va seguir-la i es va posar davant la faldeta de la mare quan escoltà el carro del senyor Bonjan. Amber tenia una gran admiració pels ocells, com més grans millor i si tenien les plomes plenes de colors no pararia d’observar-los fins que alçaren el vol. Per això li agradava eixir a rebre Bonjan, el senyor que portava la llet tots els dies amb un abric rogenc i unes botes verdoses. La filla de la senyora Simons pensava que tenia certa similitud amb les oronetes que volaven davant la seva finestra. Li encantava conversar amb ell i ell amb ella. Al caure la vesprada mentre esperava que les oronetes alçaren el vol cap a l'est com totes les verprades, una oroneta li va cridar la atenció, una oroneta amb les plomes rogenques i verdoses.

Gema León. 2n Batx B

El quiet de Sherwin
El senyor Sherwin palpava les extremitats dels dits del seu fill il·legítim amb la minyona dels Clock. Dures. El nen no se n’assabentava. El senyor Sherwin despertà el senyoret de tres anys i el vestí, amb suaus vestidures de seda blava, com els seus ulls, del color de la mar, plena de tantes meravelles com de mals. Arribaren a la cuina tots dos a fer-se l’esmorzar. El senyoret Sherwin trencà un plat amb les mans. Després un altre. Mirava la ceràmica feta pols al terra dels freds taulells. El nen s’agenollà per desfer el desastre i començà a possar-se nerviós i a sentir menys els braços i les cames. Dos dies després, el nen no havia recuperat la sensibilitat, és més, havia perdut la mobilitat. El senyor Sherwin parlava a diari amb diversos metges però ningú no aportava cap solució al mal del senyoret. Els dies volaven com les fulles del jardí i en naixien unes altres. Allò era tot el que podia vore el nen, sense poder moure’s del llit. Cada dia sentia menys el cos, però, alhora, era dur i resistent com el marbre. Un dia de primavera, el senyor Sherwin demanà que tragueren el nen al jardí. Poques hores després, el senyoret quedà immòbil com una pedra i brillant com la porcellana de la seua cara grasa. Destinat a vore per unes pupil·les encara blaves el passar de la vida.

Paula Pérez Picazo 2n Batx B

La minyona jove de la senyora Clock
 La minyona dels senyors Clock era una dona alta, amb un pèl d’un negre intens,tenia els ulls verds i un nas xicotet. El treball de la minyona era avorrit, es despertava a les set del matí per fer el dinar al seus senyors, agranava les habitacions de tota la casa perquè no hi tingueren pols, després eixia al jardí amb la nena, cada volta que veia el pol·len de les flors, pensava en la seua papallona que tenia de xicoteta, era rosa i verda, amb unes antenes gegants que pareixia que escoltara tot el que la minyona li deia. La minyona i la nena es duien molt bé, ella la cuidava i l’estimava molt, encara que tingués aquell estrany problema. La senyoreta li recordava a la seua papallona, bonica i àgil, encara que amb por quan no coneixia les altres papallones noves que li ficaven en la seua caseta, li agradava volar molt alt i ser tan lliure com poguera, no parava queta, les seues ales lluïen quan li donava el sol. Quan la nena va morir, la minyona va sentir que finalment la papallona havia volat al cel.

Sara Alemany. 2n Batx B

La senyora Bribe 

Després de tornar de la seua expedició, el protegit de la senyora Bribe va portar-li llavors d’una flor exòtica. Era una flor blava que, segons els habitants de la vall, equivalia a una carta que havia d’entendre l’ànima del destinatari. La senyora Bribe va sembrar les llavors, i va esperar amb il·lusió que floriren. Encara que el remitent d’aquesta carta no s’havia d’intentar descobrir, ella intuïa que eixa carta devia ser d’un ésser volgut a qui havia perdut, i que li permetria conèixer tot allò que hauria volgut preguntar-li, i estar segura que ell sabia tot el que ella volia dir-li. La senyora Bribe era una dona racional. Ella sabia perfectament que una planta és simplement això, una planta. Però les bèsties de vegades obliden la lògica, i poden arribar a convèncer-se a si mateixes que els seus desitjos més purs s’acompliran. Encara així, quan la senyora Choisie va furtar-li aquestes flors, la senyora Bribe va actuar maliciosament, intentant humiliar-la davant del poble sencer. Va ser en eixe instant, quan va passar a ser un humà, qui sentia odi i volia venjança, i va deixar de ser una bèstia, perquè aquestes a soles busquen, innocentment, la seua felicitat.

Ana Belén González. 2n Batx. A