9 de març 2017

COL·LEGI PUREZA DE MARIA

SOMRIURE

No em queda molt de temps, estic cansada, però el meu cor anhela veure el meu fill encara que només siga una vegada, encara no puc anar-me’n. El meu marit dorm al meu costat, no es mou d'ací des de fa quatre dies, potser s'enfade, no ho sé, però és el meu últim desig. M'alce amb compte, òbric la porta i camine lentament pel llarg i fosc corredor de Mortson. És de nit, tot està en penombra i no puc veure. Em costa caminar, els meus passos són pesats, lents, però aconseguiré arribar. Intuïsc que està en l'habitació del fons, intente donar-me pressa. Quan la meua mà arriba al picaport els nervis m'inunden, òbric silenciosament, no vull despertar-lo, avance amb cautela, m'incline i aguaite al seu bressol. Em sobresalte, intente retrocedir però entropesse amb la taula, pare i intente ordenar les idees en el meu cap. Torne a aguaitar, s'ha despertat i em somriu. Les preocupacions es dissipen i per un moment no m'importa res més. Li acaricie, m'acomiade. Ens tornarem a veure quan ell siga major i estiga preparat per a deixar este món. Em retire, ara puc anar-me'n feliç.


María Teresa Belda Catalán      1º BATXILLERAT  Ciències   Col·legi Pureza de María

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada