I ací estic, una altra vegada, davant del riu. Aquell que em va arrabassar una de les persones que més volia al món. No sóc capaç de descriure totes les sensacions que m’envaeixen en aquest moment; dolor, angoixa, tristesa, són només una ínfima part de tot allò que no puc expressar amb paraules. A dies d’ara, continue sense entendre el que va succeir. És una de les típiques coses que mai s’obliden per més que s’intente, que el millor que es pot fer és aprendre a conviure amb elles. En aquest instant, desitjaria amb tot el meu cor tornar a veure-la, tocar-la, gaudir de la seua presència encara que simplement siguen uns quants segons. Però aleshores m’adone de que això no és possible, que no es pot tornar al passat i que l’únic que em queda es somiar amb el seu record;  eixe que durant tantes nits m’ha provocat insomni i ha fet que  em  caiguen algunes llàgrimes en els moments més inoportuns.

Finalment, escolte per darrera vegada el corrent de l’aigua cristal·lina, amb la seua perfecta sonoritat, i note com una mà m’acaricia suaument l’espatlla. És l’hora d’anar-se’n a casa. 

                                                                       María Cañas 2n

                                                           Col. Puresa de Maria-Cid