Aquella necessitat no parava de créixer constantment, les ganes d’observar el seu perfecte rostre al reflex de l’aigua del Riu, eren incontrolables. Es considerava bella, tant, que havia perdut quasi totes les seues amistats i relacions familiars per passar hores al Riu, mirant-se. Era conscient de que necessitava mantenir-se allunyada d’aquell “malèfic” lloc, com ho anomenava ella, perquè en ocasions, s’havia oblidat, fins i tot de menjar o dormir. La preocupació per la seua aparença era tan extrema, que aquelles hores davant del mirall o del Riu, les dedicava a buscar imperfeccions inexistents per tal d’haver de canviar alguna cosa i sentir-se superior als altres. Als moments de desesperació, on no es veia com desitjava, recorria al Riu, qui l’aportava una pau i serenitat incalculables, sentint el soroll del vent o dels insectes. Es sentia entesa i protegida pel seu color blau, tant, que en ocasions havia arribat a pensar en enfonsar-se per estar en pau i poder descansar. No sabia que la parava a fer-ho, però tampoc quina era la força que la mantenia unida a aquell lloc. Només sabia que no podia viure sense tindre el Riu a prop.

                                                                                  María Iborra 2n

                                                                       Col. Puresa de Maria-Cid