No podia evitar el creixent sentiment de nostàlgia quan em parava a veure el seu corrent. Aquella vesprada vaig anar al riu. Com tantes altres vegades, vaig recordar quan no era més que un infant i la meua mare m’esquitxava aigua mentre em mantenia surant al riu. Recorde la seua tendresa assecant-me, la seua mirada i el seu somriure ocult quan li feia alguna picardia. Recorde els seus consells quan vaig començar a anar a l’escola, les seues paraules d’ànim si no aconseguia entendre’m amb els meus companys, les nostres baralles interminables, el seu amor incommensurable… Ella era la persona amb qui sempre podia comptar. Aquella que assecaria les meues llàgrimes sense saber tota la veritat i que faria tot el possible per calmar els meus nervis. Com ens havíem distanciat d’aquesta manera?

L’adolescència va ser complicada: aqueixos dies lluminosos van passar per un quart fosc que arrabassà la nostra confiança i em va deixar un mal humor quasi crònic. Les meues relacions canviaren i l’enteniment amb la meua mare penjava ara d’un fil. Jo només volia el meu espai per a alçar-me sense la seua ajuda però quan vaig aconseguir-ho ja no érem les mateixes persones. Ara, tot hi havia canviat: el riu seguia el seu curs però ja no podríem banyar-nos en el mateix aigua. Per això només em queda pensar que un riu sempre mantindrà la seua essència.

                                                                                               Mar Olivares 2n

                                                                                  Col. Puresa de Maria-Cid