Cant de sirenes?

"Novament aconseguiren fugir de les sirenes, el cant dels quals feia caure en la bogeria els qui les sentien..."  L’Odissea d’Homer

Tota una tarda llegint "L'odissea". Aquesta frase ressonà molts dies al meu cap. Potser els ofegats senten una mena d'atracció com aquesta? Què tindrà el Riu que els atrau?

Intentava buscar un raonament lògic. Saber per què tanta gent vivia evitant el Riu. Coneixia cada detall dels articles d'investigació sobre els ofegaments i, per molt rigorosos que pareixien, no aprofundien prou en el fenomen. Necessitava viure-ho en primera persona.

Cada vesprada em quedava mirant el Riu, hipnotitzada pel soroll captivador, pel moviment constant del cabal. Intuïa que podria ser l’excepció en l'historial familiar perquè aquella síndrome només l’havien patida homes.

Un dia sentí una melodia penetrant. Vaig mirar per totes bandes i vaig baixar fins a la riba del Riu, sota el pont. Sola amb el meu reflex en aquelles aigües cristal·lines, instintivament, vaig allargar el braç i la calidesa de l'aigua em convidà a submergir-me. Era el meu moment i no l’evitaria. A poc a poc em desprenia del món, envaïda per l’ànsia d’arribar a l'inframón. Aleshores ho vaig entendre tot. Sentia l’afany de fugir, d’alliberar-me. Havia descobert el misteri del fenomen Antipov. Les ànimes dels ofegats vivien per sempre en una Atlàntida imaginària. Qui sap si aquell seria el futur del món.

Mónica Camarena Escrihuela  2n BAT. B

IES Jaume II El Just. Tavernes de la Valldigna