La rosa blanca

La Clara feia poc que festejava. Al principi ella i el Jaume tan sols es veien en cap de setmana, fins que arribà l’estiu. Aleshores quedaven per anar a passejar vora el riu. Així passaren tot l’estiu fins que tornaren a la Universitat. Mesos després van decidir donar-se un temps i des ja no es tornaren a vore fins l’estiu següent. Cada matí Jaume anava a córrer com solia fer mentre que Clara anava al riu amb els nous amics que tenia. Sempre es trobaven en un moment donat però no es donaven importància. Una nit que la lluna era l'únic llum que iluminava l’aigua va veure la Clara enfonsant-se en el riu amb la bellesa d’una rosa acabada de tallar. El Jaume la perseguí fins que la va perdre de vista. I això va fer totes les nits, però mai l’agafava. 

Un dia la veié i se n’anà amb ella fins que es van perdre dintre les algues. Des d’aleshores diuen que apareixen els xiquets més bonics que mai podrien haver vist. Hi ha diverses històries sobre aquest fenomen però pense que era la mateixa lluna amb el desig de ser mare. 

Carla Calisaya Zambrana 2n BATX. B 

IES Jaume II El Just. Tavernes de la Valldigna